dimarts, 12 de desembre de 2017

UN MAR DE LLÀGRIMES

De vegades la vida et sorprèn amb la guàrdia baixa i et colpeja durament sense estar preparat per defensar-te. L'altra nit, el meu vell amic insomni em va visitar novament,  com ha fet tantes vegades. Amb ell hi tinc una relació d'amor i odi. De vegades, quan els carrers són buits de cotxes i de gent, i el silenci omple la meva estança, l'insomni em convida a gaudir de la calma que la immobilitat del planeta em regala complaent. Molts cops he escrit cançons i poemes durant les hores somortes i callades de l'insomni. Altres vegades, però, l'insomni és testimoni de les meves angoixes més profundes. L'altra nit, cansat de donar voltes al llit, em vaig llevar i gairebé com un autòmat vaig asseure'm davant del televisor. Per una beneïda casualitat estaven emetent, en un canal que no recordo, una pel·lícula que em va marcar la meva vida fa molts anys, La llista de Schindler. Era ja l'escena final, quan tots aquells jueus que Schindler havia salvat de l'holocaust desfilen, ja vells, davant de la seva tomba i, pausadament, dipositen una pedra petita damunt de la llosa on hi ha escrit el seu nom. És la seva mostra d'agraïment per haver-los salvat d'una mort segura. Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure aquesta escena. Em vaig desfer en un plor desconsolat, les llàgrimes em relliscaven imparables per les galtes fins arribar als meus llavis, fins a sentir la seva salabror. L' altra nit no vaig poder evitar el mateix desconsol i vaig plorar de la mateixa manera en el meu silenci domèstic, en la solitud més absoluta. Hi ha escenes de pel·lícules o cançons que encara que les hagi vist o escoltat mil vegades em produeixen sempre la mateixa emoció, que desemboca en el plor irrefrenable. Recordo ara l'escena de Cinema Paradiso en què li passen al protagonista Totó, esdevingut  ja un director de cinema famós, les escenes dels petons prohibits per la censura que el vell maquinista (meravellós Philipe Noiret) del cinema d'un petit poble sicilià li prepara abans de morir. O el primer pla fix dels ulls de Jacques Brel cantant Ne me quite pas, on l'emoció desborda l'univers sencer. El plor és un mecanisme per on canalitzem les nostres emocions més profundes i és la prova més concloent que formem part de la vida.  Quan plorem alliberem el mar que portem dins. Les llàgrimes sempre són les mateixes, no distingeixen entre el dolor o la felicitat, tenen sempre el mateix gust salat de l'aigua de mar. Està demostrat que la vida ve de l'aigua, i més concretament de l'aigua del mar. Segurament el plor ens vol recordar d'on venim. És com si dins nostre, el mar, a voltes calmat a voltes furiós, residís a les nostres entranyes, des que naixem fins que morim. Venim de mar i som mar, un mar de llàgrimes.

diumenge, 3 de desembre de 2017

PREGÓ, FESTA MAJOR ESQUERRA DE L'EIXAMPLE, PRESÓ MODEL 29/09/2017

Latzar de la vida m'ha lligat indefectiblement a aquest lloc. Aquestes parets, aquestes cel·les, han estat testimoni de vides escapçades, d'un patiment infinit.
Són necessàries les presons? Aquesta és una pregunta que m'he fet sovint i encara no n'he trobat la resposta. Curiosament,  a les societats europees més avançades, com ara Holanda i Suècia, les presons estan buides per falta de presos. En aquestes societats democràtiques, gràcies a les polítiques d'equilibri social i a la contínua inversió en el benestar de la seva població, s'ha aconseguit que la delinqüència hagi caigut a uns nivells quasi residuals.
Crec que la Cultura és fonamental en la construcció duna societat lliure de presons. L'accés lliure a la cultura és la millor arma que tenim els humans per acabar amb les desigualtats socials i econòmiques en aquest món lleig i brut que alguns il·luminats ens volen imposar. Com diu el meu amic Pere Camps, Sense cultura, guanyen ells... ELLS, els que volen imposar una societat empresonada i represaliada, els que neguen la llibertat dexpressió, els que amb la prepotència del poder neguen als pobles la capacitat de decidir lliurament el seu futur, són els veritables culpables de les tragèdies que shan viscut entre aquestes parets. A galopar, a galopar hasta enterrarlos en el mar… “, cantava i encara canta Paco Ibáñez. Enterrem-los , sí, però amb un somriure  als llavis, amb un llibre i un clavell entre les mans. No creiem en les pistoles. Els nostres fills i els nostres néts seran els beneficiaris de la nostra lluita sorda i constant per la llibertat i la cultura, perquè puguin viure en una societat més justa i digna, i no els podem decebre. Com tampoc podem decebre la memòria de tants i tants presos polítics que van trepitjar aquesta presó, torturats i condemnats a mort pel franquisme per defensar la llibertat, i per estimar una llengua i una cultura menystinguda i trepitjada, com continua essent-ho encara ara pels hereus del dictador.
Hem de fer-los fora definitivament de les nostres vides, des dels petits tallers, des de la Universitat, des dels qui treballem per la cultura, des del feminisme, des de les associacions de veïns. Res ni ningú és sobrer en aquesta lluita, creieu-me.
Et proposo, alcaldessa, que facis daquest espai un santuari de la cultura , un lloc on les generacions que han de venir no oblidin mai el que va ser i el que va passar aquí dins, però també un oasi de llibertat, de cultura, de llibres, de música, de teatre, de cinema. En definitiva, construïm aquí dins un arsenal immens de l'única arma de destrucció massiva capaç de destruir la intolerància, la xenofòbia, l'homofòbia i la demofòbia. Construïm Cultura.
Daquí a 48 hores aniré a votar aquí al meu barri, i votaré “ perquè vull, perquè tinc ganes de votar”, com diria ara lOvidi. I  també votaré per les meves filles, pels meus pares, pel meu avi Isaac, que va travessar els Pirineus per acabar a les platges dArgelers. I també per un amic meu de Teruel que vol votar que No, també per ell.
Però abans de la transformació daquest espai deixeu-me anar a la cel·la 443 de la sisena galeria, per llegir-li aquest text a l'ànima d'un company:

Com mhagués agradat passar l'última nit amb tu en aquesta cel·la angoixant i estreta que ara trepitjo, i parlar de la vida i de la mort, i dels somnis aconseguits i dels que et quedaven per acomplir. Jugar amb tu la darrera partida descacs i deixar-me guanyar sabent-me guanyador, i buidar junts aquella darrera ampolla de vi de dubtosa qualitat. Arrencar-te un somrís amb algun acudit dolent i abraçar-te lànima entre aquestes quatre parets plenes descrits i calendaris amb els dies tatxats. I a la fi, quan sapropés lhora, invocar un encanteri dun llibre secret i ancestral per convertir-te en un ocell blanc i veuret sortir volant per la finestra, seguint el teu vol amb la mirada mentre et perds Entença avall. Com mhagués agradat, Salvador..!!!


JOAN ISAAC

dijous, 30 de novembre de 2017

LETARGIA HIVERNAL

Tots els que m'escolteu o em llegiu sabeu de la gran importància que té per mi el mar. Els seus innombrables blaus, la seva remor, la seva olor, el seu sabor... tota la màgia captivadora del mar és present en moltes de les meves cançons i en els meus poemes. Des de sempre. El mar el vaig descobrir de ben petit, quan amb una moto ISO primer i amb un Seat 600 més endavant, el pare i la mare em portaven als "banys" de Castelldefels. Curiosament, no en deien platja. Hi anàvem carregats amb cadires de lona verda, taules plegables d'alumini lleuger, un para-sol i càmeres de neumàtics de camió que utilitzàvem com a flotadors. Era l'atrezzo imprescindible en aquell espai de sorra daurada i mar infinit que omplia els meus ulls d'infant. Hi solíem anar molt d'hora, de bon matí, per poder trobar lloc el més a prop possible de l'aigua. Ens hi estàvem tot el dia, dinàvem amb els peus a la sorra i el pare feia una migdiada llarguíssima, mentre la mare vigilava quan em banyava i quan, amb unes ulleres que sovint s'entelaven i un tub per respirar, em capbussava per descobrir, fascinat, la vida que s'amagava sota l'aigua. Era estiu i la vida era lluminosa. Més tard, ja adolescent, vaig descobrir la mediterraneïtat com a concepte vital. "De Algeciras a Istambul, para que pintes de azul sus largas noches de invierno...", deia el poeta en una meravellosa cançó que descriu magistralment aquest concepte de mediterraneïtat del qual us vull parlar. Luis Racionero, en el seu magnífic assaig "El mediterráneo y los bárbaros del norte", explicava que segons la latitud on vivim, la incidència i inclinació solar afecta  directament el comportament humà. Els països nòrdics solen tenir societats imbuïdes per la tristesa, amb altes taxes de suïcidis i alcoholisme. Fins i tot la literatura, i l'art en general, d'aquestes cultures nòrdiques traspuen tristor i melancolia. Bergman o Kafka en són bons exemples, en contraposició amb Vivaldi, Leopardi o Kavafis. Dic això perquè a l'hivern els pobles costaners mediterranis es transformen, es desconstrueixen, i és com si per un fenomen estrany es traslladessin a latituds desconegudes. Sense la lluminositat estiuenca semblen llocs fantasmes i inhòspits, malgrat que els carrers i les places siguin les mateixes. Cadaqués, el Port de la Selva, Sant Salvador, entre tants altres pobles, conserven sens dubte la seva bellesa, però immersos en aquesta letargia hivernal no són els mateixos. Els hi falta aquest batec solar que els  fa reconeixibles i amables. Quan passegem pels seus carrers a l'hivern ens convertim transitòriament en personatges  d'un decorat de pel·lícula, congelat i envaït per la tristesa més devastadora. No tinc res personal contra l'hivern, però si us plau, que arribi ja la primavera, per confondre'm amb la llum del meu mar d'infantesa, com quan anava als "banys" amb els pares. Són les sis de la tarda i ja és fosc. Quina tristor!