Joan Isaac

dimarts, 12 de desembre del 2017

UN MAR DE LLÀGRIMES

De vegades la vida et sorprèn amb la guàrdia baixa i et colpeja durament sense estar preparat per defensar-te. L'altra nit, el meu vell amic insomni em va visitar novament,  com ha fet tantes vegades. Amb ell hi tinc una relació d'amor i odi. De vegades, quan els carrers són buits de cotxes i de gent, i el silenci omple la meva estança, l'insomni em convida a gaudir de la calma que la immobilitat del planeta em regala complaent. Molts cops he escrit cançons i poemes durant les hores somortes i callades de l'insomni. Altres vegades, però, l'insomni és testimoni de les meves angoixes més profundes. L'altra nit, cansat de donar voltes al llit, em vaig llevar i gairebé com un autòmat vaig asseure'm davant del televisor. Per una beneïda casualitat estaven emetent, en un canal que no recordo, una pel·lícula que em va marcar la meva vida fa molts anys, La llista de Schindler. Era ja l'escena final, quan tots aquells jueus que Schindler havia salvat de l'holocaust desfilen, ja vells, davant de la seva tomba i, pausadament, dipositen una pedra petita damunt de la llosa on hi ha escrit el seu nom. És la seva mostra d'agraïment per haver-los salvat d'una mort segura. Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure aquesta escena. Em vaig desfer en un plor desconsolat, les llàgrimes em relliscaven imparables per les galtes fins arribar als meus llavis, fins a sentir la seva salabror. L' altra nit no vaig poder evitar el mateix desconsol i vaig plorar de la mateixa manera en el meu silenci domèstic, en la solitud més absoluta. Hi ha escenes de pel·lícules o cançons que encara que les hagi vist o escoltat mil vegades em produeixen sempre la mateixa emoció, que desemboca en el plor irrefrenable. Recordo ara l'escena de Cinema Paradiso en què li passen al protagonista Totó, esdevingut  ja un director de cinema famós, les escenes dels petons prohibits per la censura que el vell maquinista (meravellós Philipe Noiret) del cinema d'un petit poble sicilià li prepara abans de morir. O el primer pla fix dels ulls de Jacques Brel cantant Ne me quite pas, on l'emoció desborda l'univers sencer. El plor és un mecanisme per on canalitzem les nostres emocions més profundes i és la prova més concloent que formem part de la vida.  Quan plorem alliberem el mar que portem dins. Les llàgrimes sempre són les mateixes, no distingeixen entre el dolor o la felicitat, tenen sempre el mateix gust salat de l'aigua de mar. Està demostrat que la vida ve de l'aigua, i més concretament de l'aigua del mar. Segurament el plor ens vol recordar d'on venim. És com si dins nostre, el mar, a voltes calmat a voltes furiós, residís a les nostres entranyes, des que naixem fins que morim. Venim de mar i som mar, un mar de llàgrimes.

diumenge, 3 de desembre del 2017

PREGÓ, FESTA MAJOR ESQUERRA DE L'EIXAMPLE, PRESÓ MODEL 29/09/2017

Latzar de la vida m'ha lligat indefectiblement a aquest lloc. Aquestes parets, aquestes cel·les, han estat testimoni de vides escapçades, d'un patiment infinit.
Són necessàries les presons? Aquesta és una pregunta que m'he fet sovint i encara no n'he trobat la resposta. Curiosament,  a les societats europees més avançades, com ara Holanda i Suècia, les presons estan buides per falta de presos. En aquestes societats democràtiques, gràcies a les polítiques d'equilibri social i a la contínua inversió en el benestar de la seva població, s'ha aconseguit que la delinqüència hagi caigut a uns nivells quasi residuals.
Crec que la Cultura és fonamental en la construcció duna societat lliure de presons. L'accés lliure a la cultura és la millor arma que tenim els humans per acabar amb les desigualtats socials i econòmiques en aquest món lleig i brut que alguns il·luminats ens volen imposar. Com diu el meu amic Pere Camps, Sense cultura, guanyen ells... ELLS, els que volen imposar una societat empresonada i represaliada, els que neguen la llibertat dexpressió, els que amb la prepotència del poder neguen als pobles la capacitat de decidir lliurament el seu futur, són els veritables culpables de les tragèdies que shan viscut entre aquestes parets. A galopar, a galopar hasta enterrarlos en el mar… “, cantava i encara canta Paco Ibáñez. Enterrem-los , sí, però amb un somriure  als llavis, amb un llibre i un clavell entre les mans. No creiem en les pistoles. Els nostres fills i els nostres néts seran els beneficiaris de la nostra lluita sorda i constant per la llibertat i la cultura, perquè puguin viure en una societat més justa i digna, i no els podem decebre. Com tampoc podem decebre la memòria de tants i tants presos polítics que van trepitjar aquesta presó, torturats i condemnats a mort pel franquisme per defensar la llibertat, i per estimar una llengua i una cultura menystinguda i trepitjada, com continua essent-ho encara ara pels hereus del dictador.
Hem de fer-los fora definitivament de les nostres vides, des dels petits tallers, des de la Universitat, des dels qui treballem per la cultura, des del feminisme, des de les associacions de veïns. Res ni ningú és sobrer en aquesta lluita, creieu-me.
Et proposo, alcaldessa, que facis daquest espai un santuari de la cultura , un lloc on les generacions que han de venir no oblidin mai el que va ser i el que va passar aquí dins, però també un oasi de llibertat, de cultura, de llibres, de música, de teatre, de cinema. En definitiva, construïm aquí dins un arsenal immens de l'única arma de destrucció massiva capaç de destruir la intolerància, la xenofòbia, l'homofòbia i la demofòbia. Construïm Cultura.
Daquí a 48 hores aniré a votar aquí al meu barri, i votaré “ perquè vull, perquè tinc ganes de votar”, com diria ara lOvidi. I  també votaré per les meves filles, pels meus pares, pel meu avi Isaac, que va travessar els Pirineus per acabar a les platges dArgelers. I també per un amic meu de Teruel que vol votar que No, també per ell.
Però abans de la transformació daquest espai deixeu-me anar a la cel·la 443 de la sisena galeria, per llegir-li aquest text a l'ànima d'un company:

Com mhagués agradat passar l'última nit amb tu en aquesta cel·la angoixant i estreta que ara trepitjo, i parlar de la vida i de la mort, i dels somnis aconseguits i dels que et quedaven per acomplir. Jugar amb tu la darrera partida descacs i deixar-me guanyar sabent-me guanyador, i buidar junts aquella darrera ampolla de vi de dubtosa qualitat. Arrencar-te un somrís amb algun acudit dolent i abraçar-te lànima entre aquestes quatre parets plenes descrits i calendaris amb els dies tatxats. I a la fi, quan sapropés lhora, invocar un encanteri dun llibre secret i ancestral per convertir-te en un ocell blanc i veuret sortir volant per la finestra, seguint el teu vol amb la mirada mentre et perds Entença avall. Com mhagués agradat, Salvador..!!!


JOAN ISAAC

dijous, 30 de novembre del 2017

LETARGIA HIVERNAL

Tots els que m'escolteu o em llegiu sabeu de la gran importància que té per mi el mar. Els seus innombrables blaus, la seva remor, la seva olor, el seu sabor... tota la màgia captivadora del mar és present en moltes de les meves cançons i en els meus poemes. Des de sempre. El mar el vaig descobrir de ben petit, quan amb una moto ISO primer i amb un Seat 600 més endavant, el pare i la mare em portaven als "banys" de Castelldefels. Curiosament, no en deien platja. Hi anàvem carregats amb cadires de lona verda, taules plegables d'alumini lleuger, un para-sol i càmeres de neumàtics de camió que utilitzàvem com a flotadors. Era l'atrezzo imprescindible en aquell espai de sorra daurada i mar infinit que omplia els meus ulls d'infant. Hi solíem anar molt d'hora, de bon matí, per poder trobar lloc el més a prop possible de l'aigua. Ens hi estàvem tot el dia, dinàvem amb els peus a la sorra i el pare feia una migdiada llarguíssima, mentre la mare vigilava quan em banyava i quan, amb unes ulleres que sovint s'entelaven i un tub per respirar, em capbussava per descobrir, fascinat, la vida que s'amagava sota l'aigua. Era estiu i la vida era lluminosa. Més tard, ja adolescent, vaig descobrir la mediterraneïtat com a concepte vital. "De Algeciras a Istambul, para que pintes de azul sus largas noches de invierno...", deia el poeta en una meravellosa cançó que descriu magistralment aquest concepte de mediterraneïtat del qual us vull parlar. Luis Racionero, en el seu magnífic assaig "El mediterráneo y los bárbaros del norte", explicava que segons la latitud on vivim, la incidència i inclinació solar afecta  directament el comportament humà. Els països nòrdics solen tenir societats imbuïdes per la tristesa, amb altes taxes de suïcidis i alcoholisme. Fins i tot la literatura, i l'art en general, d'aquestes cultures nòrdiques traspuen tristor i melancolia. Bergman o Kafka en són bons exemples, en contraposició amb Vivaldi, Leopardi o Kavafis. Dic això perquè a l'hivern els pobles costaners mediterranis es transformen, es desconstrueixen, i és com si per un fenomen estrany es traslladessin a latituds desconegudes. Sense la lluminositat estiuenca semblen llocs fantasmes i inhòspits, malgrat que els carrers i les places siguin les mateixes. Cadaqués, el Port de la Selva, Sant Salvador, entre tants altres pobles, conserven sens dubte la seva bellesa, però immersos en aquesta letargia hivernal no són els mateixos. Els hi falta aquest batec solar que els  fa reconeixibles i amables. Quan passegem pels seus carrers a l'hivern ens convertim transitòriament en personatges  d'un decorat de pel·lícula, congelat i envaït per la tristesa més devastadora. No tinc res personal contra l'hivern, però si us plau, que arribi ja la primavera, per confondre'm amb la llum del meu mar d'infantesa, com quan anava als "banys" amb els pares. Són les sis de la tarda i ja és fosc. Quina tristor!

diumenge, 19 de novembre del 2017

MIL DOS-CENTS SEGONS DE TENDRESA

Lluïa un sol esplèndid a Madrid el passat dilluns. Feia fred, però aquell fred sec, a diferència del nostre, no travessa els ossos. Madrid és una ciutat que m'agrada: cuidada, neta i plena de parcs i jardins agradables de passejar. Però no parlaré de la ciutat, que no pot dissimular ínfules de capitalitat i certa provincialitat acollidora i paternal. Parlaré d'un amic en dificultats que vaig anar a veure després de molt de temps. No anava sol, un amic de l'ànima  m'acompanyava. Caminàvem entre nerviosos i emocionats per un carrer llarguíssim d'arquitectura amable amb balcons farcits de banderes espanyoles, de massa banderes espanyoles, com una catarsi d'imparable orgull patriòtic. Aquest paisatge hostil no ens va distreure el més mínim, ja que la nostra única obsessió era arribar a casa del nostre amic. Teníem noticies contradictòries sobre el seu estat actual i, per tant, desconeixíem amb qui ens trobaríem. Ell ha estat una referència vital immensa per a nosaltres i el dubte sobre com el trobaríem ens rosegava l'estómac. Finalment vàrem arribar a casa seva, un casa de planta baixa bonica en un barri  sorprenentment fet a la mida humana enmig de la gran ciutat. Vàrem contenir la respiració durant uns instants després de trucar el timbre, però de seguida ens va obrir la seva companya, Maritxu, una equatoriana que, malgrat l'edat, conserva una bellesa salvatge extraordinària, una dona valenta i fràgil alhora que ens va abraçar llargament a tots dos. Ell estava descansant. Vam esperar-lo prenent un cafè a la cuina, on vam escoltar emocionats, i entre alguna llàgrima furtiva, el relat de Maritxu sobre el malson que estava passant en aquella geogràfia del dolor. Em va impressionar molt quan explicava que ell sempre havia estat el centre de la seva vida, que res existia mes enllà d'ell, i res existia sense ell. Un rellotge de paret marcava les sis de la tarda i la seva companya el va anar a despertar de la seva migdiada reparadora. El meu amic i jo vàrem passar a un petit saló decorat deliciosament.. A cada racó es respira bellesa en aquella casa, i ell hi és present arreu: llibres de poemes, dibuixos, quadres, escultures... Una lleugera fressa a l'escala anunciava que baixava de la seva cambra. I allà, al primer replà de la escala, va aparèixer la seva figura. Era allà: l'amic, el príncep de la bellesa, el pescador d'utopies i somnis. Ajudat per la seva filla, baixava els graons de l'escala amb dificultat, i de cop va girar els seus ulls i ens va veure. Mai oblidaré el somrís que se li va dibuixar a la cara quan ens va reconèixer i ens va dir els nostres noms. L'emoció travessava l'aire com una espasa. Repetia una i altra vegada, en català: "Moltes gràcies, moltes gràcies"... I  vàrem abraçar el nostre germà entre llàgrimes contingudes. Ja no és el mateix, potser mai ho tornarà a ser-ho, però no podeu imaginar la felicitat de veure'l somriure i fent l'esforç per parlar i comunicar-se amb nosaltres des de el seu món paral.lel. Estava guapo, impecablement pentinat i polit, els seus dits llargs i ossuts com un personatge d'una pintura del Greco. La dignitat feta persona, la bellesa renexentiste , la tendresa infinita. Ens escrutava amb la mirada constantment com si volgués dir-nos milions de coses i nosaltres érem testimonis d'aquella petita llàgrima que queia dels seus ulls que implorava carícies i tendresa. Només vint minuts va durar la nostra trobada. Ell, que buscava dos o tres segons de tendresa en una cançó, ens en va regalar mil dos-cents, els mil dos-cents segons de tendresa més intensos de les nostres vides. "Moltes gràcies, moltes gràcies ...", va repetir en el comiat. Tornant a casa, a 300 km per hora en un tren de nit, el meu amic i jo quasi no vàrem parlar. Ell omplia el nostre pensament, mentre passaven a tota velocitat llums darrere la finestretes del vagó del silenci.

dijous, 16 de novembre del 2017

OCTUBRE 2017

Possiblement deu haver-hi alguna raó psicològica que desconec per explicar el gran bloqueig creatiu que m'envaeix aquests darrers temps. L'artista està sempre amatent a qualsevol senyal extern o intern que el motivi a crear un objecte artístic, ja sigui un quadre, un poema, un llibre, una cançó o una pel·lícula. L'aliment de l'artista es basa fonamentalment en això: recollir i captar idees i metabolitzar-les per construir el que anomenem “obra”. Aquests darrers mesos han estat intensos des de molts punts de vista. Emocionalment intensíssims i turbulents per al meu país. També per a mi. Sentiments de ràbia, il·lusió, emoció i el somni més pur s'han apoderat de mi dia i nit, i han envaït el meu univers més íntim i quotidià. Però, curiosament, aquesta immensa font d'inspiració m'ha conduït a un interminable desert creatiu que em desespera i m'inquieta profundament, i em sento vorejant una certa depressió que desitjo temporal. La meva vida és escriure i cantar, no sé fer altra cosa. He vist, passejant pels carrers, molts ulls il·luminats pel somni i l'esperança, moltes llàgrimes d'alegria i també molta por i incertesa. L'orgull de la pertinença a un territori, a una llengua, a una estètica, a una manera de viure, és potser la lliçó magistral més gran que m'ha donat la vida últimament. Sentir-se part de quelcom, més enllà de banderes i himnes, aquesta comunió compartida al carrer amb persones desconegudes i anònimes, ha estat el triomf més gran. Potser aquest somni es dissoldrà com es dissolen les neus primerenques que, silenciosament i discretament, espongen la terra i la fan més fèrtil. Però ELLS, els intolerants, els que es creuen posseïdors de la veritat absoluta, els que creuen que la força es l'única arma que ens pot destruir, no entendran mai que les arrels d'aquest somni cada dia són més profundes en aquesta terra que heretaran els nostres fills i néts. Tard o d'hora tornaré a escriure i a cantar. De fet, ja ho estic fent, encara que sigui en legítima defensa. Demano a tots els creadors que continuïn treballant per la cultura, que treguin forces del no-res, com ara ho faig jo ara en la negror de la nit barcelonina, des de la convicció de sentir-me útil a mi mateix i a la meva gent. Sentir-se útil, aquesta és la clau.

dimarts, 29 d’agost del 2017

BENEÏDA EXCEPCIÓ DESMAQUILLADA

El setmanari francès Le Point va revelar fa uns dies una notícia que ha tingut un gran ressò arreu del món i ha generat aïrades repulses. Resulta que el flamant president francès, Emmanuel Macron, s'ha gastat en només tres mesos 26.000 euros en maquillatges i maquilladores. El seu antecessor, François Hollande, superava fins i tot aquesta suma. Cadascú és lliure de gastar-se els seus diners en els capricis que desitgi, però jo, si fos francès, em sentiria profundament ofès pel fet que el meu president es gasti aquesta ingent quantitat de diners, que provenen dels fons públics, en el narcisista propòsit de millorar el seu aspecte físic. L'ofici de polític hauria de ser com qualsevol altre: metge, arquitecte, lampista, fuster... però resulta que no és així. Jugar a aquestes frivolitats quan mig món es mor de gana i quan els nostres joves somnien en ser només mileuristes em sembla una ofensa a la intel·ligència dels ciutadans. La metàfora podria arribar a ser perfecta: la majoria dels polítics juguen a l'engany, a amagar les realitats més crues, els desequilibris entre les classes benestants i les treballadores. Mentir i no ensenyar les misèries és el pa de cada dia de l'ofici de polític i per tant utilitzar el maquillatge per tapar totes les imperfeccions des d'aquest punt de vista deu ser una despesa indecentment necessària. Què deu passar pel cap de Macron, perfectament maquillat i amb una imatge immillorable, quan es passeja per les perifèries descastades de París o Lió? El culte a la imatge s'ha imposat a la nostra societat moderna, que enalteix els cossos i els rostres perfectes, però no podem tancar els ulls davant la imatge, dura i desproveïda d'embellidor maquillatge, de les nostres ciutats plenes de gent que demanen caritat, que dormen al carrer o als caixers automàtics dels bancs, i que no es poden rentar la cara amb aigua i sabó. L'expresident de l'Uruguai José Mujica es rentava cada dia la cara amb aigua clara i sabó, vivia en una casa humil i va fer de la humilitat la seva arma per captivar el poble uruguaià. No anava a clíniques cares a Suïssa , sinó que esperava el seu torn pacientment en el consultori de la seguretat social, i només es vestia elegantment quan havia de viatjar a alguna cimera política. Segurament només tenia una muda al seu armari per a aquestes ocasions. Aquesta és l'excepció que confirma la regla "maquillada". Beneïda excepció desmaquillada...

diumenge, 20 d’agost del 2017

"JO NO SÓC RACISTA, PERÒ..." , US SONA LA FRASE?

Destrossat encara per l'esfereïdora imatge de cossos ensangonats abatuts damunt la meva Rambla -“el carrer més bonic del món", com el va descriure García Lorca-, em preocupen les reaccions xenòfobes que sento en converses al carrer o a les terrasses dels bars. Són comentaris carregats d'odi i d'una extremada violència verbal. Entenc la visceralitat hores després de la barbaritat, però el que no puc comprendre és la manca d'una visió global i històrica del problema del terrorisme. Aquests assassins poden haver nascut als països àrabs o pertànyer a famílies d'origen àrab, però no són àrabs, són simplement terroristes assedegats de sang que interpreten la religió i els escrits sagrats a la seva miserable manera. Sóc ateu per convenciment i suposo que també per la meva formació científica, que vaig escollir lliurament i que ha configurat en mi una manera d'entendre la vida. Els déus, des de l'origen de la humanitat, han estat creats per l'home com a refugi i resposta davant les seves preguntes més angoixants. Què fem aquí? Cap a on anem? No hi ha déus dolents.  Mai no n'hi ha hagut. La maldat resideix a vegades en la representació que l'home fa d'aquests déus, és a dir, en les religions.  Les religions han estat protagonistes de les grans tragèdies de la humanitat. Han estat, com deia Marx, l'opi del poble. La seva immensa capacitat de manipulació ha estat causa de grans matances. Només cal recordar l'extermini dels inques en el nom de la creu, o l'holocaust dels jueus en els camps d'extermini nazis en nom d'una raça superior. En el cas de l'Islam i el món àrab, sempre he pensat que una civilització que ha estat capaç d'inventar l'àlgebra, l'òptica o la brúixola, i construir meravelles com l'Alhambra de Granada o la Mesquita de Còrdova no es pot criminalitzar d'una manera global. Em posen els pèls de punta les veus xenòfobes que alimenten l'odi d'una manera reduccionista cap aquesta civilització culturalment imponent. Crec que només la cultura pot salvar-nos de la confrontació i del terrorisme. En aquests dies una de les frases que més sento és: "Jo no sóc racista, però aquests moros de merda...". Fa por, molta por que per culpa d'uns assassins deixem de creure en la humanitat, sigui quina sigui la seva procedència. El dia del meu funeral no vull ni creus, ni oracions, ni capellans que acabin preguntant com em deia i quines eren les meves aficions. Com a companys del meu viatge cap enlloc només demano una mica de salsa, una simfonia de Mahler, o un rom Havana Club gran reserva amb gel.

dimecres, 16 d’agost del 2017

MATER AMATÍSSIMA

Arribarà un dia que et cridaré i no em respondràs. Les meves paraules es perdran en el buit i en el silenci dels nostres espais comuns i estimats. Un cop assumida la tragèdia de la teva partida, des del fons més pregon de la meva memòria floriran de nou els records lluminosos i foscos del meu trànsit vital. Estirat al teu llit, clouré els ulls i em veuré fent tombarelles dins el teu ventre jove, embolcallat en un líquid càlid i amable, i donaré senyals de vida des de dins de les teves entranyes amb el bategar del meu cor petit. Després em veuré arrapant-me als teus mugrons i xuclant el meu aliment dolç i saborós com un nèctar diví. I passaran davant dels meus ulls closos les màgiques nits de Reis, quan em posaves al llit per calmar el meu neguit,, i les vacances d’estiu, els banys a Castelldefels i les nits de Sant Joan. I aquelles bales de vidre meravelloses que em compraves per jugar amb els meus amics del barri. Sense tu mai no hauria fet sonar la campaneta d’aquell cotxe de bombers de les fires, mentre assaboria aquella poma recoberta de caramel que tant m’agradava. Sense tu mai no hauria notat a la panxa les papallones del primer enamorament, ni hauria conegut la infinita emoció davant un cos nu a prop del meu, ni hauria estat maldestre per la inexperiència preciosa de l'adolescent. Sense tu no tindria amics, ni filles ni història. Sense tu no hauria descobert la rebel·lia davant la injustícia, ni hauria llegit mai cap llibre, ni hauria vist la Conquista del Oeste al Cinerama del Paral·lel aquell diumenge a la tarda. Tampoc no hauria sentit l'immens plaer del primer glop de cervesa gelada quan s'està assedegat. Sense tu no hauria descobert la música, que ho omple tot. Ni sabria del mar ni dels deserts, ni hauria sentit un col·lapse emocional davant les Piràmides d’Egipte o del Machu Pichu. Tampoc no hauria passejat per les sales del Museu Jeu de Paume de París, amb els ulls plens de llàgrimes, encerclat de tanta bellesa. I tantes i tantes coses, mare, que mai podré agrair-te encara que visqués cent vides. Sento els teus crits de dolor mentre el meu petit cos avança cap a la llum de la vida i jo faig el possible per no fer-te patir gaire. Aguanta, mare, tot anirà ràpid. Vull néixer un altre cop!

LES NITS DEL LLORO

Està àmpliament demostrat que el metabolisme del cos humà baixa d'intensitat durant les hores de son. El son es podria definir com una mena de coma induït pel nostre propi cos que ens proporciona descans i relaxació després de l'activitat física i psicològica del nostre tragí diari. Fins aquí teniu l'explicació biològica d'aquest mecanisme acció-reacció que és la vigília i el son. La nit és misteriosa i màgica alhora. L'absència de llum ens convida a fer-nos moltes preguntes sobre l'existència mateixa. Observant, en una nit estelada, la infinitud de l'univers, ens adonem de la nostra insignificança. Ens veiem com individus perduts en una de les milions de galàxies i, per tant, la projecció dels nostres problemes i de les nostres angoixes haurien de reduir-se a la mínima expressió davant l'espectacle de l'univers infinit. Curiosament, però, ha estat sempre de nit quan m'han assaltat les pitjors angoixes i els patiments més intensos. Hi ha nits en què, malgrat el cansament acumulat durant el dia, ens és impossible desconnectar dels nostres problemes i sofriments. Aquestes nits inacabables amplifiquen d'una manera terrible els nostres neguits i els fan pràcticament irresolubles. Res té solució i tot es tràgicament insalvable. Encara que estiguem acompanyats, ens sentim dolorosament sols. El nostre cervell projecta un tràveling sense fi que pot arribar a torturar-nos i acaba sempre fonent-se en el negre, com una pel·lícula d'Alfred Hitchcock. Però, oh miracle, amb la primera llum del dia tot torna a tenir solucions, tot és menys greu i res és insuperable. És el misteri de la llum i la foscor, de la immensitat i la insignificança. Algú va definir aquestes nits com les "nits del lloro". No sé ben bé per què, però ja m'enteneu ....


(Joan Isaac, Agost 2017)

UNA ORQUESTRA BALINESA

He d'admetre que d'uns anys ençà he perdut l'interès per viatjar. Durant molts anys de la meva vida, viatjar ha estat un dels plaers que més satisfacció em donava. He trepitjat països de tots els continents, llevat d'Oceania. Viatjar significava per mi perdre les referències de la meva realitat quotidiana, del meu paisatge i del meu cercle humà. Recordo la intensíssima emoció que em produïa descobrir nous paisatges i fesomies diferents, escoltar músiques desconegudes i gaudir de sabors i olors insospitats. Sentir la musicalitat d'altres llengües i la seva entonació exòtica i intentar comprendre com altres cultures afrontaven els grans misteris de la vida i la mort. Potser viatjava per respondre'm a mi mateix preguntes sobre l'existència mateixa, buscant solucions als meus dubtes més antics que no tenien resposta en el meu hàbitat quotidià. El món actual tendeix a la uniformitat més avorrida. Aquesta globalització que ens ve imposada provoca inexorablement la pèrdua de la identitat dels pobles i les cultures, i porta tristament a una pobresa cultural preocupant. Segurament l'últim vestigi no contaminat deu trobar-se en algunes tribus aïllades de l'Amazònia que viuen en un món paral·lel, alienes als nostres paràmetres econòmics i socials. De què serveix viatjar si ja des de l'inici et fan sentir com un delinqüent als controls, cada cop més surrealistes, dels aeroports de tot el món? De què serveix fer milers de kilòmetres per trobar les mateixes botigues de roba que tens al costat de casa? De què serveix viatjar per trobar-te les mateixes cadenes de restaurants i escoltar la mateixa música que escoltes habitualment? L'altre dia, sense anar més lluny, regirant al meu ordinador, vaig descobrir una orquestra balinesa tocant “Despacito” amb els seus instruments autòctons i bellíssims. Sempre m'ha molestat molt aquella frase de la gent que torna de l'Índia, o d'algun país africà, i diu: "És molt bonic però hi ha molta misèria". Què busca aquesta gent en el viatge? Decididament, prefereixo perdre'm en alguna llibreria especialitzada i devorar guies de viatge, i imaginar-me alguna cultura encara no contaminada. I viatjar mentalment, que és molt més econòmic i enriquidor. Què voleu que us digui, no em ve gens de gust degustar un pa amb tomàquet (segurament perfectament preparat) al bell mig de Manhattan i explicar-ne l'experiència.


(Joan Isaac, Juliol 2017)

TOXICITATS

Detesto aquest corrent higienista hipòcrita que ens envaeix. Fotografies esfereïdores als paquets de tabac ens adverteixen dels seus perills i la seva toxicitat, i contínuament ens assetgen els avisos sobre els riscos de l'alcohol o del sexe. Aquests petits plaers que des de sempre ens han ajudat a fer la vida una mica més suportable de cop s'han convertit en quasi una sentència de mort. És indubtable que el consum excessiu d'aquests petits regals de la naturalesa poden arribar a ser perillosos per a la nostra salut, però encara són molt més perillosos els humans que adverteixen de la seva toxicitat i alhora s'aprofiten i lucren amb una hipocresia sense límits del seu consum. Jo des de fa temps intento fugir de la toxicitat humana. No m'agrada la gent tòxica, la gent que dona mal rotllo, la gent que intriga, la que provoca enfrontaments i violència. No tinc escrúpols a l'hora de fer-los fora de la meva vida. Quan era més jove, un cert sentit de la culpa o una vergonya mal entesa em portava a ser molt més tolerant que ara. Ara no ho sóc gens. M'agrada la bona gent, la que enriqueix la meva vida, i sóc cada cop més selectiu i exigent amb el paisatge humà del qual vull envoltar-me. Només cal llegir el diari o veure la televisió per adonar-se fins a on pot arribar la toxicitat humana. Jo per si de cas passo el full o apago l'aparell abans d'intoxicar-me massa. La vida saludable no consisteix en calçar-nos unes bambes de bon matí i posar-nos a córrer com posseïts, respirant l'aire contaminat de les grans ciutats. La vida saludable consisteix en llegir, escoltar música i practicar l'art de la conversa. Consisteix en envoltar-se de bona gent, de bons amics, de somriures i abraçades sinceres. Jo continuaré gaudint d'aquests petits plaers que em dona la vida sense llegir les advertències catastrofistes, i que sigui el que Déu vulgui. Prefereixo aquesta toxicitat.


(Joan Isaac, Juliol 2017)

EL MEU AMOR TÉ LA PELL NEGRA

M'agrada acariciar la seva pell, brillant i polida com el corall negre. M'ha estat sempre fidel, sempre a prop meu, amb el silenci discret de qui t'estima de veritat. Ha guarit les meves nits d'angoixa i de turment, i s'ha donat a mi sense demanar res a canvi. Ha estat el far salvador en les tempestes i la dolçor infinita de les meves primaveres. Li he fet l'amor a vegades suaument, a vegades apassionadament. Ha obert les seves entranyes per donar-me el plaer més indescriptible i he tocat el seu cos amb els meus dits perseguint la bellesa més amagada per la seva orografia. Ha viscut amb mi allà on jo he viscut i ha format part del meu nòmada equipatge. Ha estat testimoni dels meus dubtes, dels meus instants feliços i del meu plor més desconsolat. Ha interpretat perfectament els meus silencis i el meu univers contradictori. Un dia marxaré i, com ha de ser, lliurarà el seu cos a un altre cos, i no em sentiré traït, ans el contrari, estaré orgullós de la seva felicitat a mans d'un altre amor. Des del territori desconegut de l'eternitat, vigilaré que ningú li faci mal, al meu piano vertical Yamaha de l'any 1977.


(Joan Isaac, Juliol 2017)

32 METRES QUADRATS D'IN, INDE, INDEPENDÈNCIA !!!

Lió és una ciutat del Sud-est de França, de bulevards amples i parcs magnífics, i amb una certa lluminositat mediterrània. La proximitat dels Alps li confereix un clima fred a l'hivern i calorós i xafogós a l'estiu. Dos rius de dimensions quasi marines, amplíssims i cabalosos, el Rhone i el Saône, conflueixen al centre de la ciutat, per on llisquen mandrosament per lliurar les seves aigües a la mare Mediterrània. Les ciutats amb rius sempre m'han produït una fascinació especial, sobretot els seus ponts d'arquitectura diversa. Sovint quan els travesses passes d'un món a un altre: canvia la gent i el paisatge. A les ribes d'aquests rius, perfectament arrenglerades, hi mandregen grans barcasses, testimoni encara viu del transport fluvial de mercaderies. Avui han esdevingut bars i restaurants deliciosos que conviden a badar tota una tarda i deixar-se despentinar per una brisa lleu i agradable. La meva filla viu i treballa a Lió. És un exemple clar d'una generació molt preparada que ha hagut de marxar per guanyar-se el seu futur personal i laboral. Acaba de mudar-se, per viure-hi sola,  a un petit apartament de 32 metres quadrats situat a una mena d'eixample on abunden els bars d'estètica parisenca, amb terrasses amb petites tauletes rodones i cadires de reixeta trenada i tendals vermells amb lletres daurades. Ha aconseguit finalment la seva plena independència, el seu espai propi, i el seu univers personal. És feliç de ser finalment ella i la seva circumstància. Als seus 32 metres quadrats d'independència declarada unilateralment, sense haver de pactar amb ningú ni negociar res. Ha votat en un referèndum vinculant amb ella mateixa i ha guanyat per àmplia majoria. El mateix referèndum que vaig guanyar jo als dinou anys quan vaig firmar el meu primer contracte d'arrendament d'un petitíssim apartament al barri de Sarrià de Barcelona. El món era meu i jo portava les regnes de la meva vida finalment, com ara ella porta les de la seva. IN, INDE, INDEPENDÈNCIA !!!


(Joan Isaac, Juliol 2017)

PIULES, BOMBETES I TRONS

"Llavors un tros de fusta era un tresor, i amb una taula vella ja érem rics, pels carrers i les places anàvem de casa en casa, per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan .."

Per Sant Joan / Joan Manuel Serrat

PIULES, BOMBETES I TRONS

Ningú ha sabut descriure millor que Joan Manuel Serrat,  amb aquestes paraules senzilles i tendres, la nit de Sant Joan. Sempre sento un calfred quan escolto aquesta cançó. Jo era un nen de barri de La Plana d'Esplugues de Llobregat. El meu univers eren els carrers i els amics d'infantesa d'aquest barri de gent humil i treballadora. La nit de Sant Joan era diferent de totes les altres nits. Anàvem de casa en casa, com diu el mestre, a buscar un tros de fusta per cremar. Per a nosaltres era un tresor. I per a la gent que es desprenia de tot el que feia nosa era una benedicció divina la nostra presència depredadora. A poc a poc, al bell mig d'una cruïlla, edificàvem el nostre somni escadusser.  Cadires, caixes i taules velles eren la nostra ofrena al Déu del foc que ho devoraria tot amb avidesa quan arribés la nit del solstici. No només era el foc el que presidia la nit màgica. També el soroll dels petards formava part del paisatge sonor de la nit. Recordo que els pares em compraven mistos garibaldis, piules i unes caixetes de cartró grises plenes de bombetes que reposaven en un llit de serradures. Només els més grans tenien dret a fer esclatar els "trons", suposadament perquè eren més responsables i assenyats. Com els indis que vèiem a les pel·lícules de l'Oeste al cine de L'Avenç en sessió doble, dansàvem al voltant d'aquella foguera que a poc a poc es consumia i esdevenia un cercle de cendra. Els meus pares i els pares dels meus amics treien les taules al carrer i sopaven a la fresca, i compartien tot el que tenien per oferir. Era una vida feta a la mida humana, era la vida feliç, la vida en lletres majúscules. És curiós aquest ritual del foc com a element purificador a la nostra Mediterrània. Necessitem cremar el passat i tornar a edificar un present nou i esplendorós per sentir-nos vius. Ara al meu barri no hi ha ni fogueres ni nens que dansin al voltant del foc, ni gent compartint el que tenen en taules a la fresca, ni el cine de sessió doble. Tot ho ha devorat el foc del temps i la vida mateixa. Una llàstima, un error majúscul.

(Joan Isaac, Juny 2017)

INTIMITAT

Sempre m'han produït una estranya barreja de tendresa i tristesa aquests homes i aquestes dones que parlen sols pels carrers de les ciutats o asseguts als bancs dels parcs. Estableixen converses amb interlocutors imaginaris i discuteixen, criden, riuen o ploren amb la mirada perduda, sense que res ni ningú del voltant els importi. He vist gent que canvia de vorera per no trobar-los cara a cara. Diria que són éssers humans marginats i descastats, amb vides segurament difícils que els han portat als llimbs de la bogeria.

Ningú s'atreveix a qualificar de bojos, però, aquells qui, generalment ben vestits, parlen, riuen i criden també pel carrer, sense pudor ni vergonya, amb el mòbil  enganxat a l'orella. Tampoc ells tenen cap vergonya a fer-ho. Podem saber d'ells l'últim negoci que han tancat o la conversa més comprometedora amb alguna amant furtiva. Sembla que tinguin la necessitat de compartir vanitosament la seva intimitat amb la gent que els envolta. Globalitzen la seva intimitat, els seus somnis i les seves misèries. Abans ens arribaven cartes, i l'emoció era immensa quan les obríem perquè contenien un univers secret, discret, personal i intransferible. La intimitat era llavors un tresor, ara és només un record d'un passat analògic.


(Joan Isaac, Juny 2017)