BENEÏDA EXCEPCIÓ DESMAQUILLADA

El setmanari francès Le Point va revelar fa uns dies una notícia que ha tingut un gran ressò arreu del món i ha generat aïrades repulses. Resulta que el flamant president francès, Emmanuel Macron, s'ha gastat en només tres mesos 26.000 euros en maquillatges i maquilladores. El seu antecessor, François Hollande, superava fins i tot aquesta suma. Cadascú és lliure de gastar-se els seus diners en els capricis que desitgi, però jo, si fos francès, em sentiria profundament ofès pel fet que el meu president es gasti aquesta ingent quantitat de diners, que provenen dels fons públics, en el narcisista propòsit de millorar el seu aspecte físic. L'ofici de polític hauria de ser com qualsevol altre: metge, arquitecte, lampista, fuster... però resulta que no és així. Jugar a aquestes frivolitats quan mig món es mor de gana i quan els nostres joves somnien en ser només mileuristes em sembla una ofensa a la intel·ligència dels ciutadans. La metàfora podria arribar a ser perfecta: la majoria dels polítics juguen a l'engany, a amagar les realitats més crues, els desequilibris entre les classes benestants i les treballadores. Mentir i no ensenyar les misèries és el pa de cada dia de l'ofici de polític i per tant utilitzar el maquillatge per tapar totes les imperfeccions des d'aquest punt de vista deu ser una despesa indecentment necessària. Què deu passar pel cap de Macron, perfectament maquillat i amb una imatge immillorable, quan es passeja per les perifèries descastades de París o Lió? El culte a la imatge s'ha imposat a la nostra societat moderna, que enalteix els cossos i els rostres perfectes, però no podem tancar els ulls davant la imatge, dura i desproveïda d'embellidor maquillatge, de les nostres ciutats plenes de gent que demanen caritat, que dormen al carrer o als caixers automàtics dels bancs, i que no es poden rentar la cara amb aigua i sabó. L'expresident de l'Uruguai José Mujica es rentava cada dia la cara amb aigua clara i sabó, vivia en una casa humil i va fer de la humilitat la seva arma per captivar el poble uruguaià. No anava a clíniques cares a Suïssa , sinó que esperava el seu torn pacientment en el consultori de la seguretat social, i només es vestia elegantment quan havia de viatjar a alguna cimera política. Segurament només tenia una muda al seu armari per a aquestes ocasions. Aquesta és l'excepció que confirma la regla "maquillada". Beneïda excepció desmaquillada...

"JO NO SÓC RACISTA, PERÒ..." , US SONA LA FRASE?

Destrossat encara per l'esfereïdora imatge de cossos ensangonats abatuts damunt la meva Rambla -“el carrer més bonic del món", com el va descriure García Lorca-, em preocupen les reaccions xenòfobes que sento en converses al carrer o a les terrasses dels bars. Són comentaris carregats d'odi i d'una extremada violència verbal. Entenc la visceralitat hores després de la barbaritat, però el que no puc comprendre és la manca d'una visió global i històrica del problema del terrorisme. Aquests assassins poden haver nascut als països àrabs o pertànyer a famílies d'origen àrab, però no són àrabs, són simplement terroristes assedegats de sang que interpreten la religió i els escrits sagrats a la seva miserable manera. Sóc ateu per convenciment i suposo que també per la meva formació científica, que vaig escollir lliurament i que ha configurat en mi una manera d'entendre la vida. Els déus, des de l'origen de la humanitat, han estat creats per l'home com a refugi i resposta davant les seves preguntes més angoixants. Què fem aquí? Cap a on anem? No hi ha déus dolents.  Mai no n'hi ha hagut. La maldat resideix a vegades en la representació que l'home fa d'aquests déus, és a dir, en les religions.  Les religions han estat protagonistes de les grans tragèdies de la humanitat. Han estat, com deia Marx, l'opi del poble. La seva immensa capacitat de manipulació ha estat causa de grans matances. Només cal recordar l'extermini dels inques en el nom de la creu, o l'holocaust dels jueus en els camps d'extermini nazis en nom d'una raça superior. En el cas de l'Islam i el món àrab, sempre he pensat que una civilització que ha estat capaç d'inventar l'àlgebra, l'òptica o la brúixola, i construir meravelles com l'Alhambra de Granada o la Mesquita de Còrdova no es pot criminalitzar d'una manera global. Em posen els pèls de punta les veus xenòfobes que alimenten l'odi d'una manera reduccionista cap aquesta civilització culturalment imponent. Crec que només la cultura pot salvar-nos de la confrontació i del terrorisme. En aquests dies una de les frases que més sento és: "Jo no sóc racista, però aquests moros de merda...". Fa por, molta por que per culpa d'uns assassins deixem de creure en la humanitat, sigui quina sigui la seva procedència. El dia del meu funeral no vull ni creus, ni oracions, ni capellans que acabin preguntant com em deia i quines eren les meves aficions. Com a companys del meu viatge cap enlloc només demano una mica de salsa, una simfonia de Mahler, o un rom Havana Club gran reserva amb gel.

MATER AMATÍSSIMA

Arribarà un dia que et cridaré i no em respondràs. Les meves paraules es perdran en el buit i en el silenci dels nostres espais comuns i estimats. Un cop assumida la tragèdia de la teva partida, des del fons més pregon de la meva memòria floriran de nou els records lluminosos i foscos del meu trànsit vital. Estirat al teu llit, clouré els ulls i em veuré fent tombarelles dins el teu ventre jove, embolcallat en un líquid càlid i amable, i donaré senyals de vida des de dins de les teves entranyes amb el bategar del meu cor petit. Després em veuré arrapant-me als teus mugrons i xuclant el meu aliment dolç i saborós com un nèctar diví. I passaran davant dels meus ulls closos les màgiques nits de Reis, quan em posaves al llit per calmar el meu neguit,, i les vacances d’estiu, els banys a Castelldefels i les nits de Sant Joan. I aquelles bales de vidre meravelloses que em compraves per jugar amb els meus amics del barri. Sense tu mai no hauria fet sonar la campaneta d’aquell cotxe de bombers de les fires, mentre assaboria aquella poma recoberta de caramel que tant m’agradava. Sense tu mai no hauria notat a la panxa les papallones del primer enamorament, ni hauria conegut la infinita emoció davant un cos nu a prop del meu, ni hauria estat maldestre per la inexperiència preciosa de l'adolescent. Sense tu no tindria amics, ni filles ni història. Sense tu no hauria descobert la rebel·lia davant la injustícia, ni hauria llegit mai cap llibre, ni hauria vist la Conquista del Oeste al Cinerama del Paral·lel aquell diumenge a la tarda. Tampoc no hauria sentit l'immens plaer del primer glop de cervesa gelada quan s'està assedegat. Sense tu no hauria descobert la música, que ho omple tot. Ni sabria del mar ni dels deserts, ni hauria sentit un col·lapse emocional davant les Piràmides d’Egipte o del Machu Pichu. Tampoc no hauria passejat per les sales del Museu Jeu de Paume de París, amb els ulls plens de llàgrimes, encerclat de tanta bellesa. I tantes i tantes coses, mare, que mai podré agrair-te encara que visqués cent vides. Sento els teus crits de dolor mentre el meu petit cos avança cap a la llum de la vida i jo faig el possible per no fer-te patir gaire. Aguanta, mare, tot anirà ràpid. Vull néixer un altre cop!

LES NITS DEL LLORO

Està àmpliament demostrat que el metabolisme del cos humà baixa d'intensitat durant les hores de son. El son es podria definir com una mena de coma induït pel nostre propi cos que ens proporciona descans i relaxació després de l'activitat física i psicològica del nostre tragí diari. Fins aquí teniu l'explicació biològica d'aquest mecanisme acció-reacció que és la vigília i el son. La nit és misteriosa i màgica alhora. L'absència de llum ens convida a fer-nos moltes preguntes sobre l'existència mateixa. Observant, en una nit estelada, la infinitud de l'univers, ens adonem de la nostra insignificança. Ens veiem com individus perduts en una de les milions de galàxies i, per tant, la projecció dels nostres problemes i de les nostres angoixes haurien de reduir-se a la mínima expressió davant l'espectacle de l'univers infinit. Curiosament, però, ha estat sempre de nit quan m'han assaltat les pitjors angoixes i els patiments més intensos. Hi ha nits en què, malgrat el cansament acumulat durant el dia, ens és impossible desconnectar dels nostres problemes i sofriments. Aquestes nits inacabables amplifiquen d'una manera terrible els nostres neguits i els fan pràcticament irresolubles. Res té solució i tot es tràgicament insalvable. Encara que estiguem acompanyats, ens sentim dolorosament sols. El nostre cervell projecta un tràveling sense fi que pot arribar a torturar-nos i acaba sempre fonent-se en el negre, com una pel·lícula d'Alfred Hitchcock. Però, oh miracle, amb la primera llum del dia tot torna a tenir solucions, tot és menys greu i res és insuperable. És el misteri de la llum i la foscor, de la immensitat i la insignificança. Algú va definir aquestes nits com les "nits del lloro". No sé ben bé per què, però ja m'enteneu ....

(Joan Isaac, Agost 2017)

UNA ORQUESTRA BALINESA

He d'admetre que d'uns anys ençà he perdut l'interès per viatjar. Durant molts anys de la meva vida, viatjar ha estat un dels plaers que més satisfacció em donava. He trepitjat països de tots els continents, llevat d'Oceania. Viatjar significava per mi perdre les referències de la meva realitat quotidiana, del meu paisatge i del meu cercle humà. Recordo la intensíssima emoció que em produïa descobrir nous paisatges i fesomies diferents, escoltar músiques desconegudes i gaudir de sabors i olors insospitats. Sentir la musicalitat d'altres llengües i la seva entonació exòtica i intentar comprendre com altres cultures afrontaven els grans misteris de la vida i la mort. Potser viatjava per respondre'm a mi mateix preguntes sobre l'existència mateixa, buscant solucions als meus dubtes més antics que no tenien resposta en el meu hàbitat quotidià. El món actual tendeix a la uniformitat més avorrida. Aquesta globalització que ens ve imposada provoca inexorablement la pèrdua de la identitat dels pobles i les cultures, i porta tristament a una pobresa cultural preocupant. Segurament l'últim vestigi no contaminat deu trobar-se en algunes tribus aïllades de l'Amazònia que viuen en un món paral·lel, alienes als nostres paràmetres econòmics i socials. De què serveix viatjar si ja des de l'inici et fan sentir com un delinqüent als controls, cada cop més surrealistes, dels aeroports de tot el món? De què serveix fer milers de kilòmetres per trobar les mateixes botigues de roba que tens al costat de casa? De què serveix viatjar per trobar-te les mateixes cadenes de restaurants i escoltar la mateixa música que escoltes habitualment? L'altre dia, sense anar més lluny, regirant al meu ordinador, vaig descobrir una orquestra balinesa tocant “Despacito” amb els seus instruments autòctons i bellíssims. Sempre m'ha molestat molt aquella frase de la gent que torna de l'Índia, o d'algun país africà, i diu: "És molt bonic però hi ha molta misèria". Què busca aquesta gent en el viatge? Decididament, prefereixo perdre'm en alguna llibreria especialitzada i devorar guies de viatge, i imaginar-me alguna cultura encara no contaminada. I viatjar mentalment, que és molt més econòmic i enriquidor. Què voleu que us digui, no em ve gens de gust degustar un pa amb tomàquet (segurament perfectament preparat) al bell mig de Manhattan i explicar-ne l'experiència.

(Joan Isaac, Juliol 2017)

TOXICITATS

Detesto aquest corrent higienista hipòcrita que ens envaeix. Fotografies esfereïdores als paquets de tabac ens adverteixen dels seus perills i la seva toxicitat, i contínuament ens assetgen els avisos sobre els riscos de l'alcohol o del sexe. Aquests petits plaers que des de sempre ens han ajudat a fer la vida una mica més suportable de cop s'han convertit en quasi una sentència de mort. És indubtable que el consum excessiu d'aquests petits regals de la naturalesa poden arribar a ser perillosos per a la nostra salut, però encara són molt més perillosos els humans que adverteixen de la seva toxicitat i alhora s'aprofiten i lucren amb una hipocresia sense límits del seu consum. Jo des de fa temps intento fugir de la toxicitat humana. No m'agrada la gent tòxica, la gent que dona mal rotllo, la gent que intriga, la que provoca enfrontaments i violència. No tinc escrúpols a l'hora de fer-los fora de la meva vida. Quan era més jove, un cert sentit de la culpa o una vergonya mal entesa em portava a ser molt més tolerant que ara. Ara no ho sóc gens. M'agrada la bona gent, la que enriqueix la meva vida, i sóc cada cop més selectiu i exigent amb el paisatge humà del qual vull envoltar-me. Només cal llegir el diari o veure la televisió per adonar-se fins a on pot arribar la toxicitat humana. Jo per si de cas passo el full o apago l'aparell abans d'intoxicar-me massa. La vida saludable no consisteix en calçar-nos unes bambes de bon matí i posar-nos a córrer com posseïts, respirant l'aire contaminat de les grans ciutats. La vida saludable consisteix en llegir, escoltar música i practicar l'art de la conversa. Consisteix en envoltar-se de bona gent, de bons amics, de somriures i abraçades sinceres. Jo continuaré gaudint d'aquests petits plaers que em dona la vida sense llegir les advertències catastrofistes, i que sigui el que Déu vulgui. Prefereixo aquesta toxicitat.

(Joan Isaac, Juliol 2017)

EL MEU AMOR TÉ LA PELL NEGRA

M'agrada acariciar la seva pell, brillant i polida com el corall negre. M'ha estat sempre fidel, sempre a prop meu, amb el silenci discret de qui t'estima de veritat. Ha guarit les meves nits d'angoixa i de turment, i s'ha donat a mi sense demanar res a canvi. Ha estat el far salvador en les tempestes i la dolçor infinita de les meves primaveres. Li he fet l'amor a vegades suaument, a vegades apassionadament. Ha obert les seves entranyes per donar-me el plaer més indescriptible i he tocat el seu cos amb els meus dits perseguint la bellesa més amagada per la seva orografia. Ha viscut amb mi allà on jo he viscut i ha format part del meu nòmada equipatge. Ha estat testimoni dels meus dubtes, dels meus instants feliços i del meu plor més desconsolat. Ha interpretat perfectament els meus silencis i el meu univers contradictori. Un dia marxaré i, com ha de ser, lliurarà el seu cos a un altre cos, i no em sentiré traït, ans el contrari, estaré orgullós de la seva felicitat a mans d'un altre amor. Des del territori desconegut de l'eternitat, vigilaré que ningú li faci mal, al meu piano vertical Yamaha de l'any 1977.

(Joan Isaac, Juliol 2017)

32 METRES QUADRATS D'IN, INDE, INDEPENDÈNCIA !!!

Lió és una ciutat del Sud-est de França, de bulevards amples i parcs magnífics, i amb una certa lluminositat mediterrània. La proximitat dels Alps li confereix un clima fred a l'hivern i calorós i xafogós a l'estiu. Dos rius de dimensions quasi marines, amplíssims i cabalosos, el Rhone i el Saône, conflueixen al centre de la ciutat, per on llisquen mandrosament per lliurar les seves aigües a la mare Mediterrània. Les ciutats amb rius sempre m'han produït una fascinació especial, sobretot els seus ponts d'arquitectura diversa. Sovint quan els travesses passes d'un món a un altre: canvia la gent i el paisatge. A les ribes d'aquests rius, perfectament arrenglerades, hi mandregen grans barcasses, testimoni encara viu del transport fluvial de mercaderies. Avui han esdevingut bars i restaurants deliciosos que conviden a badar tota una tarda i deixar-se despentinar per una brisa lleu i agradable. La meva filla viu i treballa a Lió. És un exemple clar d'una generació molt preparada que ha hagut de marxar per guanyar-se el seu futur personal i laboral. Acaba de mudar-se, per viure-hi sola,  a un petit apartament de 32 metres quadrats situat a una mena d'eixample on abunden els bars d'estètica parisenca, amb terrasses amb petites tauletes rodones i cadires de reixeta trenada i tendals vermells amb lletres daurades. Ha aconseguit finalment la seva plena independència, el seu espai propi, i el seu univers personal. És feliç de ser finalment ella i la seva circumstància. Als seus 32 metres quadrats d'independència declarada unilateralment, sense haver de pactar amb ningú ni negociar res. Ha votat en un referèndum vinculant amb ella mateixa i ha guanyat per àmplia majoria. El mateix referèndum que vaig guanyar jo als dinou anys quan vaig firmar el meu primer contracte d'arrendament d'un petitíssim apartament al barri de Sarrià de Barcelona. El món era meu i jo portava les regnes de la meva vida finalment, com ara ella porta les de la seva. IN, INDE, INDEPENDÈNCIA !!!

(Joan Isaac, Juliol 2017)

PIULES, BOMBETES I TRONS

"Llavors un tros de fusta era un tresor, i amb una taula vella ja érem rics, pels carrers i les places anàvem de casa en casa, per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan .."

Per Sant Joan / Joan Manuel Serrat

PIULES, BOMBETES I TRONS

Ningú ha sabut descriure millor que Joan Manuel Serrat,  amb aquestes paraules senzilles i tendres, la nit de Sant Joan. Sempre sento un calfred quan escolto aquesta cançó. Jo era un nen de barri de La Plana d'Esplugues de Llobregat. El meu univers eren els carrers i els amics d'infantesa d'aquest barri de gent humil i treballadora. La nit de Sant Joan era diferent de totes les altres nits. Anàvem de casa en casa, com diu el mestre, a buscar un tros de fusta per cremar. Per a nosaltres era un tresor. I per a la gent que es desprenia de tot el que feia nosa era una benedicció divina la nostra presència depredadora. A poc a poc, al bell mig d'una cruïlla, edificàvem el nostre somni escadusser.  Cadires, caixes i taules velles eren la nostra ofrena al Déu del foc que ho devoraria tot amb avidesa quan arribés la nit del solstici. No només era el foc el que presidia la nit màgica. També el soroll dels petards formava part del paisatge sonor de la nit. Recordo que els pares em compraven mistos garibaldis, piules i unes caixetes de cartró grises plenes de bombetes que reposaven en un llit de serradures. Només els més grans tenien dret a fer esclatar els "trons", suposadament perquè eren més responsables i assenyats. Com els indis que vèiem a les pel·lícules de l'Oeste al cine de L'Avenç en sessió doble, dansàvem al voltant d'aquella foguera que a poc a poc es consumia i esdevenia un cercle de cendra. Els meus pares i els pares dels meus amics treien les taules al carrer i sopaven a la fresca, i compartien tot el que tenien per oferir. Era una vida feta a la mida humana, era la vida feliç, la vida en lletres majúscules. És curiós aquest ritual del foc com a element purificador a la nostra Mediterrània. Necessitem cremar el passat i tornar a edificar un present nou i esplendorós per sentir-nos vius. Ara al meu barri no hi ha ni fogueres ni nens que dansin al voltant del foc, ni gent compartint el que tenen en taules a la fresca, ni el cine de sessió doble. Tot ho ha devorat el foc del temps i la vida mateixa. Una llàstima, un error majúscul.

(Joan Isaac, Juny 2017)

INTIMITAT

Sempre m'han produït una estranya barreja de tendresa i tristesa aquests homes i aquestes dones que parlen sols pels carrers de les ciutats o asseguts als bancs dels parcs. Estableixen converses amb interlocutors imaginaris i discuteixen, criden, riuen o ploren amb la mirada perduda, sense que res ni ningú del voltant els importi. He vist gent que canvia de vorera per no trobar-los cara a cara. Diria que són éssers humans marginats i descastats, amb vides segurament difícils que els han portat als llimbs de la bogeria.

Ningú s'atreveix a qualificar de bojos, però, aquells qui, generalment ben vestits, parlen, riuen i criden també pel carrer, sense pudor ni vergonya, amb el mòbil  enganxat a l'orella. Tampoc ells tenen cap vergonya a fer-ho. Podem saber d'ells l'últim negoci que han tancat o la conversa més comprometedora amb alguna amant furtiva. Sembla que tinguin la necessitat de compartir vanitosament la seva intimitat amb la gent que els envolta. Globalitzen la seva intimitat, els seus somnis i les seves misèries. Abans ens arribaven cartes, i l'emoció era immensa quan les obríem perquè contenien un univers secret, discret, personal i intransferible. La intimitat era llavors un tresor, ara és només un record d'un passat analògic.

(Joan Isaac, Juny 2017)

CEL•LA 443

Com m’hagués agradat passar l'última nit amb tu en aquesta cel·la angoixant i estreta que ara trepitjo, i parlar de la vida i de la mort i dels somnis aconseguits i dels que et quedaven per acomplir. Jugar amb tu la darrera partida d’escacs i deixar-me guanyar sabent-me guanyador, i buidar junts aquella darrera ampolla de vi de dubtosa qualitat. Arrencar-te un somrís amb algun acudit dolent i abraçar-te l’ànima entre aquestes quatre parets plenes d’escrits i calendaris amb els dies tatxats. I a la fi quan s’apropés l’hora, invocar un encanteri d’un llibre secret i ancestral per convertir-te en un ocell blanc i veure’t sortir volant per la finestra, seguint el teu vol amb la mirada mentre et perds Entença avall. Com m’hagués agradat, Salvador..!!!

(Joan Isaac, Juny 2017)

LLISTA FORBES

No hi ha cosa que més em repugni que l'ostentació. Hi ha qui necessita a qualsevol preu exhibir davant els altres el que tenen i no el que són. Suposo que és un mecanisme psicològic d'autodefensa que vol provocar als febles l'atàvic pecat capital de l'enveja. En el fons, l'ostentació material amaga una immensa pobresa emmascarada. He conegut comptades persones que fessin ostentació de la seva riquesa intel·lectual. No solen fer-ho aquells que han fet de la cultura una fortuna incalculable, de la sensibilitat i del saber la seva raó de viure. M'agrada envejar aquesta riquesa, m'agrada aprendre d'aquells que són rics pel que són i saben, més que pel que tenen. Com m'hagués agradat asseure'm a l'Àgora d'Atenes i escoltar els vells filòsofs grecs i aprendre en silenci de les seves paraules! Ells ostentaven pobresa, humilitat i saviesa infinita. Només existeix una llista Forbes dels més rics. No hi ha cap llista dels més savis i cultes. Jo proposo aquesta: Sòcrates, Aristòtil, Leonardo da Vinci, Newton, Mozart, Vivaldi, Vincent Van Gogh, Jacques Brel, Joan Salvat-Papasseit, Gandhi, Martin Luther King, el pare Vicenç Ferrer..... Quanta riquesa, Déu meu!!!

(Joan Isaac, Juny 2017)

PESCADORS DE PLATJA

Admiro la paciència i la meticulositat dels pescadors de platja. Arriben quan els capvespres s'apropien del món. A aquestes hores el mar s'encalma i el cel s'acoloreix  com per encanteri. Sembla que el mar els esperi per conversar amb ells en silenci. Planten les seves canyes a la sorra, encara calenta, arran de les últimes onades que arriben exhaustes a la platja. Preparen els estris delicadament, saben que la precisió és un secret important per enganyar algun peix famolenc i perdut. Treuen de les seves caixetes els hams traïdors on hi posaran els esquers més adients. Juguen amb l'engany. Saben perfectament els gustos més sibarites de cada espècie. En un exercici harmònic arquegen compassadament el seu cos per llençar a la distància justa les seves canyes subtils i resistents. El soroll delicat i penetrant del fil de pescar alliberat del carret és l'inici de l'espera, d'una llarga i incerta espera. S'asseuen en cadires de platja i esperen aquella vibració imperceptible que només ells saben distingir de les altres allí on acaba la canya i comença el fil. Els pescadors de platja estan davant del mar i es passen les hores mirant el cel. Sempre miren el cel.

(Joan Isaac, Maig 2017)

MIRAR EL MAR

Quan miro el mar i la seva infinitud, una sensació contradictòria s'apodera de mi. Deia Leopardi que la immensitat del mar és l'excusa perfecta per sortir d'un mateix i naufragar dolçament en les seves profunditats. Però jo, curiosament, cada cop que estic davant del mar m'ofego inexorablement en mi. I penso en la meva vida i en la meva mort, i ressegueixo amb la mirada l'horitzó com l'última frontera possible. Em sento sol i ínfim com si fos l'únic habitant del planeta. Però a l'altra banda de l'horitzó sempre hi ha algú que mira el mar, com jo, i pensa el mateix i em fa companyia.

(Joan Isaac, Maig 2017)

L’OFICI D’ARTISTA

M'he passat la vida buscant el reconeixement dels altres. Aquest ofici d'artista és en el fons un exercici complex d’egoisme profund. Ningú no té l’obligació de reconèixer el valor de l'acte creatiu d’un artista. A emocionar no s’aprèn a les escoles. En tot cas, a les escoles d'art es pot perfeccionar la tècnica creativa. El veritable valor de la creació és l'emoció que pot transmetre. Sense emoció no hi ha ni art ni artista. En la emoció rau l’únic sentit que té l'art. Veure lliscar una llàgrima en uns ulls d'algú mentre escolta una cançó, mira un quadre, o llegeix un llibre. Aquest és l’èxit de l'artista. Només per això val la pena intentar-ho sempre de nou, malgrat les nits d'insomni de l'artista que se sent incomprès. El patiment és infinit però quan és capaç d'arrencar una llàgrima, de generar un calfred, o d'eriçar el pèl d'un  braç anònim, l'artista toca la glòria amb els dits.  L'efímera glòria que he sentit poques vegades. I ara perdoneu, us he de deixar, acabo de tenir una idea: estimar-me més a mi mateix, aquest es el repte.

(Joan Isaac, Maig 2017)

INFIDELITAT

He vist cent vegades l'escena. Meryl Streep convida Clint Eastwood a prendre una tassa de cafè al porxo de casa seva, molt a prop dels ponts de Madison. La seva mirada torturada pel dolor del dubte i de la culpabilitat. A la fi sucumbeix  a la seducció de l'amor imprevist i es deixa endur per la passió desfermada. La fidelitat imposada per aquesta societat hipòcrita i cristiana no és res més que un parany diabòlicament dissenyat per culpabilitzar l’amor sense barreres. Quin Déu pot condemnar l'amor que ell mateix proposa als evangelis? Quin Déu pot condemnar els infidels que s’estimen i els petons més dolços dels amants furtius? Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, i qui digui: “A mi no em pot passar”, que ho digui amb la boca petita.

(Joan Isaac, Maig 2017)

EL PARE, JO I EL FUTBOL

El nexe més fort que em va unir al meu pare va ser, sens dubte, el futbol. Tots guardem a la memòria imatges de petits que s'han quedat per sempre dins nostre. Tot i llunyanes, no són imatges boiroses, sinó ben clares i diàfanes, com si fossin recents. Recordo perfectament el dia que el pare em va portar a la inauguració del Camp Nou. Em duia a coll i m'agafava pels genolls perquè no caigués. Amb els meus pantalons curts, jo veia el món com des d'una talaia, i em sentia el nen més feliç del món. Una riuada de gent omplia l'avinguda que unia la Diagonal amb el Gol Nord de l'estadi. Una emoció immensa em va envair en veure el camp, d'un verd esplendorós. Tot em semblava gegantí i inabastable. Milers de coloms sobrevolaven l'estadi, mentre se sentien les veus cridaneres d'homes amb americanes blanques i cistells de palla que cridaven: "Al rico chupón caramelo ..", "Al rico frigolín helado..". Aquells caramels eren cilindres de colors. Cada color indicava un gust. Recordo que duraven tot el partit, eren deliciosos com la vida en aquells instants. El pare era un home seriós, no acostumava a exterioritzar els seus sentiments, ni els bons ni els dolents. No era un home carinyós, li costava abraçar i fer petons. A mi només m'abraçava i em besava al camp del Barça. Eren unes abraçades intenses i uns petons sorollosos. El pare ja no hi és, però recordo l'última abraçada i em ressona encara un “Gooool!!!” llarguíssim que li va sortir del cor. No sé contra qui jugàvem, pare, però el que sí que sé és que mai més ningú no m'ha abraçat com tu ho feies...

(Joan Isaac, Maig 2017)

BARCELONA

Tafanejo en un mercat de llibre vell, un matí de diumenge de primavera. He trobat una postal antiga d'aquesta ciutat dels mils prodigis. Li trec la pols amb els dits i l'acarono amb la mirada. Després miro al meu voltant i m'adono que d'aquell somni ja no queda res dempeus. Només brutícia i soroll de sirenes, i gent maleducada xafardejant als mercats dels colors i les olors delicioses. Una traça de la pols de la postal s'ha quedat entre els meus dits, com un rastre de vida. Porto a la butxaca, dins d'un sobre, la bellesa en blanc i negre.

(Joan Isaac, Maig 2017)

NOTÍCIA D’AGÈNCIA

La prestigiosa agència de notícies Reuters acaba d’anunciar una notícia impactant. Sembla ser que a diferents ciutats del món s’han estat produint escenes de suïcidis col·lectius. Es parla, que la causa de la catàstrofe és el testimoni d’un creient que ha pogut tornar de la mort, confirmant que Déu no existeix, que tot és una invenció interessada. Una multitud enfurismada demana responsabilitats a la Plaça Sant Pere de Roma. De moment el balcó del Sant Pare resta tancat.

Seguirem informant.

(Joan Isaac, Juny 2014)

CARTA A LA MARE, QUARANTA-CINC ANYS DESPRÉS...

Saps mare, ahir el Padre (...) després del pati em va dir que volia veure’m al seu despatx. Després del partit de futbol, on per cert varem guanyar els xulos de l’altra classe, jo estava molt suat i vaig anar als lavabos i em vaig rentar la cara i pentinar per anar net i polit al seu despatx. Mentre pujava les escales, estava preocupat perquè no sabia perquè volia veure’m. Les notes eren molt bones durant el curs, i que jo sapigués no m’havia barallat amb cap company, ni havia fet cap malifeta. Em vaig cordar la bata fins el botó del coll, vaig trucar a la porta del seu despatx i em va obrir somrient. Passa, passa Joan t’esperava....

Mai havia entrat en aquell despatx, era fosc, ple de mobles antics i només una petita llum damunt de la taula il·luminava l’ambient. El Padre (...)  va encendre un cigarret i em va dir que segués a una cadira en front seu, feia fred i sentia ploure darrera la finestra amb la persiana baixada quasi del tot. De cop es va aixecar i va començar a donar voltes al meu voltant, fumava molt i el fum era com una boira espessa que em molestava als ulls. Va preguntar-me si sabia perquè estava allí, i jo li vaig dir que no, i de cop vaig tenir por, mare.... Em va dir que no m’espantés, que simplement volia preguntar-me si ja coneixia tots el racons del meu cos i si m’havia tocat. Vaig sentir molta vergonya i molta por al mateix temps, i jo només pensava en tu, mare, i tenia ganes de sortir d’aquell lloc i abraçar-te. Va parlar-me de Déu, del pecat i de moltes coses que jo no entenia. Es va acostar a mi, i em va dir que tenia el cabell molt suau i em va acaronar el cap  i la cara, i jo només pensava en tu, mare....

Després em va començar a tocar el coll i les orelles, mentre em seguia parlant de  Déu i el pecat, i jo només pensava en tu, mare..... Li vaig dir que arribaria tard a classe i que volia marxar amb els companys i ell em va respondre que no em preocupés perquè ja havia parlat amb el professor. Em va demanar que m’assegués a la seva falda i jo només pensava en tu, mare...... Mentre em parlava d’una cosa que es diu algo així com puresa o castedat, va començar a suar molt i va fer-me un petó als llavis i em parlava de l’amor de Déu, i jo tenia por, mare, i jo li deia "no em toqui", "no em toqui..", mentre plorava. I jo li deia "no em toqui..", "no em toqui..", "no em toqui..", mentre plorava.

Escoles Pies de Balmes anys seixanta, Barcelona.

(Joan Isaac, Abril 2014)

PETIT CONTE FRONTERER

San Domenico és un petit poble fronterer entre Itàlia i Suïssa, un poblet d’una bellesa magnífica entre cims altíssims i valls suaus. La seva gent és gent humil que treballa al camp i a la ramaderia, de rostres endurits pel fred i el vent gelat dels Alps. Com tot poble fronterer, una certa tristesa i malenconia envaeix els seus carrers i les seves places. L’església es retalla com una agulla llarguíssima i grisa entre el verd profund dels prats i la llum violeta d’uns capvespres que davallen lentament cap a la nit més fosca.

San Domenico no tindria res d’especial ni remarcable si no fos perquè és un nus ferroviari important entre dos països. La seva estació és petita, però conserva una deliciosa bellesa plena de flors i bancs de fusta on els viatgers esperen pacientment trens que van i venen inexorablement cap al Nord de Europa, un vell rellotge presideix una andana de pedra gris i desgastada pel temps i les passes de la gent que espera, puja i baixa dels trens amb maletes plenes de somnis.

Són les onze de la nit, i al fons de la andana en un banc està asseguda una noia de pell bruna i cabell curt, porta una faldilla ample, sandàlies de pell vermella i una brusa blanca que deixa entreveure un escot discret i suggerent. Llegeix tranquil·lament un llibre i de tant en tant mira el seu rellotge i  tot esperant el seu tren, un tren de mitjanit que passa cada nit del món. Puntualment arriba el seu tren i entre esglais metàl·lics es detura a San Domenico.

S’aixeca del banc i es disposa a pujar-hi. Porta una maleta de cuir que per el seu aspecte sembla que l’ha acompanyat des de sempre. La noia busca el seu compartiment i després d’uns minuts troba el seu seient. El compartiment és de quatre places, i els seients son de vellut verd una mica envellit però que li dona un cert aspecte romàntic de tren d’època. Amablement un noi que està al compartiment l’ajuda a col·locar la maleta a l’estant superior, la noia li dona les gràcies i es relaxa sabent que li espera un llarg viatge. Per la finestreta les llums de la nit passen ràpidament i la noia amb l’esguard perdut mira curiosa la nit.

El seu company de viatge seu just en front d’ella i després d’una hora aproximadament, decideix trencar el gel del silenci i li pregunta cap a on va. La noia no té gaires ganes de parlar però li contesta que no té cap destí determinat, cada estiu decideix fer un viatge sense saber on s’aturarà i li diu que el sol plaer per lo desconegut l’atrau immensament. Ell li explica que treballa en una empresa que té la seu a Suïssa i que cada quinze dies viatja a Zurich per una reunió de feina i que li agrada viatjar en tren més que en avió doncs creu que es gaudeix més del viatge. El que havia començat com una conversa banal es converteix de sobte en una llarga nit de complicitats i rialles. La son poc a poc es va apoderant de tots dos i ell li ofereix la seva espatlla perquè pugui recolzar el cap i descansar millor, ella dubta, però li agraeix el detall i accepta. S’adormen tots dos. Abans de dormir-se un estrany creuament de mirades ha omplert de dolçor el silenci de la nit. A les 4:30 h. de la matinada, el tren s’atura a Zurich Central, el noi s’aixeca però decideix no baixar. Diu una vella llegenda que cap dels dos ha baixat del tren i segueixen viatjant junts vint i cinc anys després.

(Joan Isaac, Septembre 2007)