Joan Isaac

dijous, 30 de novembre del 2017

LETARGIA HIVERNAL

Tots els que m'escolteu o em llegiu sabeu de la gran importància que té per mi el mar. Els seus innombrables blaus, la seva remor, la seva olor, el seu sabor... tota la màgia captivadora del mar és present en moltes de les meves cançons i en els meus poemes. Des de sempre. El mar el vaig descobrir de ben petit, quan amb una moto ISO primer i amb un Seat 600 més endavant, el pare i la mare em portaven als "banys" de Castelldefels. Curiosament, no en deien platja. Hi anàvem carregats amb cadires de lona verda, taules plegables d'alumini lleuger, un para-sol i càmeres de neumàtics de camió que utilitzàvem com a flotadors. Era l'atrezzo imprescindible en aquell espai de sorra daurada i mar infinit que omplia els meus ulls d'infant. Hi solíem anar molt d'hora, de bon matí, per poder trobar lloc el més a prop possible de l'aigua. Ens hi estàvem tot el dia, dinàvem amb els peus a la sorra i el pare feia una migdiada llarguíssima, mentre la mare vigilava quan em banyava i quan, amb unes ulleres que sovint s'entelaven i un tub per respirar, em capbussava per descobrir, fascinat, la vida que s'amagava sota l'aigua. Era estiu i la vida era lluminosa. Més tard, ja adolescent, vaig descobrir la mediterraneïtat com a concepte vital. "De Algeciras a Istambul, para que pintes de azul sus largas noches de invierno...", deia el poeta en una meravellosa cançó que descriu magistralment aquest concepte de mediterraneïtat del qual us vull parlar. Luis Racionero, en el seu magnífic assaig "El mediterráneo y los bárbaros del norte", explicava que segons la latitud on vivim, la incidència i inclinació solar afecta  directament el comportament humà. Els països nòrdics solen tenir societats imbuïdes per la tristesa, amb altes taxes de suïcidis i alcoholisme. Fins i tot la literatura, i l'art en general, d'aquestes cultures nòrdiques traspuen tristor i melancolia. Bergman o Kafka en són bons exemples, en contraposició amb Vivaldi, Leopardi o Kavafis. Dic això perquè a l'hivern els pobles costaners mediterranis es transformen, es desconstrueixen, i és com si per un fenomen estrany es traslladessin a latituds desconegudes. Sense la lluminositat estiuenca semblen llocs fantasmes i inhòspits, malgrat que els carrers i les places siguin les mateixes. Cadaqués, el Port de la Selva, Sant Salvador, entre tants altres pobles, conserven sens dubte la seva bellesa, però immersos en aquesta letargia hivernal no són els mateixos. Els hi falta aquest batec solar que els  fa reconeixibles i amables. Quan passegem pels seus carrers a l'hivern ens convertim transitòriament en personatges  d'un decorat de pel·lícula, congelat i envaït per la tristesa més devastadora. No tinc res personal contra l'hivern, però si us plau, que arribi ja la primavera, per confondre'm amb la llum del meu mar d'infantesa, com quan anava als "banys" amb els pares. Són les sis de la tarda i ja és fosc. Quina tristor!

diumenge, 19 de novembre del 2017

MIL DOS-CENTS SEGONS DE TENDRESA

Lluïa un sol esplèndid a Madrid el passat dilluns. Feia fred, però aquell fred sec, a diferència del nostre, no travessa els ossos. Madrid és una ciutat que m'agrada: cuidada, neta i plena de parcs i jardins agradables de passejar. Però no parlaré de la ciutat, que no pot dissimular ínfules de capitalitat i certa provincialitat acollidora i paternal. Parlaré d'un amic en dificultats que vaig anar a veure després de molt de temps. No anava sol, un amic de l'ànima  m'acompanyava. Caminàvem entre nerviosos i emocionats per un carrer llarguíssim d'arquitectura amable amb balcons farcits de banderes espanyoles, de massa banderes espanyoles, com una catarsi d'imparable orgull patriòtic. Aquest paisatge hostil no ens va distreure el més mínim, ja que la nostra única obsessió era arribar a casa del nostre amic. Teníem noticies contradictòries sobre el seu estat actual i, per tant, desconeixíem amb qui ens trobaríem. Ell ha estat una referència vital immensa per a nosaltres i el dubte sobre com el trobaríem ens rosegava l'estómac. Finalment vàrem arribar a casa seva, un casa de planta baixa bonica en un barri  sorprenentment fet a la mida humana enmig de la gran ciutat. Vàrem contenir la respiració durant uns instants després de trucar el timbre, però de seguida ens va obrir la seva companya, Maritxu, una equatoriana que, malgrat l'edat, conserva una bellesa salvatge extraordinària, una dona valenta i fràgil alhora que ens va abraçar llargament a tots dos. Ell estava descansant. Vam esperar-lo prenent un cafè a la cuina, on vam escoltar emocionats, i entre alguna llàgrima furtiva, el relat de Maritxu sobre el malson que estava passant en aquella geogràfia del dolor. Em va impressionar molt quan explicava que ell sempre havia estat el centre de la seva vida, que res existia mes enllà d'ell, i res existia sense ell. Un rellotge de paret marcava les sis de la tarda i la seva companya el va anar a despertar de la seva migdiada reparadora. El meu amic i jo vàrem passar a un petit saló decorat deliciosament.. A cada racó es respira bellesa en aquella casa, i ell hi és present arreu: llibres de poemes, dibuixos, quadres, escultures... Una lleugera fressa a l'escala anunciava que baixava de la seva cambra. I allà, al primer replà de la escala, va aparèixer la seva figura. Era allà: l'amic, el príncep de la bellesa, el pescador d'utopies i somnis. Ajudat per la seva filla, baixava els graons de l'escala amb dificultat, i de cop va girar els seus ulls i ens va veure. Mai oblidaré el somrís que se li va dibuixar a la cara quan ens va reconèixer i ens va dir els nostres noms. L'emoció travessava l'aire com una espasa. Repetia una i altra vegada, en català: "Moltes gràcies, moltes gràcies"... I  vàrem abraçar el nostre germà entre llàgrimes contingudes. Ja no és el mateix, potser mai ho tornarà a ser-ho, però no podeu imaginar la felicitat de veure'l somriure i fent l'esforç per parlar i comunicar-se amb nosaltres des de el seu món paral.lel. Estava guapo, impecablement pentinat i polit, els seus dits llargs i ossuts com un personatge d'una pintura del Greco. La dignitat feta persona, la bellesa renexentiste , la tendresa infinita. Ens escrutava amb la mirada constantment com si volgués dir-nos milions de coses i nosaltres érem testimonis d'aquella petita llàgrima que queia dels seus ulls que implorava carícies i tendresa. Només vint minuts va durar la nostra trobada. Ell, que buscava dos o tres segons de tendresa en una cançó, ens en va regalar mil dos-cents, els mil dos-cents segons de tendresa més intensos de les nostres vides. "Moltes gràcies, moltes gràcies ...", va repetir en el comiat. Tornant a casa, a 300 km per hora en un tren de nit, el meu amic i jo quasi no vàrem parlar. Ell omplia el nostre pensament, mentre passaven a tota velocitat llums darrere la finestretes del vagó del silenci.

dijous, 16 de novembre del 2017

OCTUBRE 2017

Possiblement deu haver-hi alguna raó psicològica que desconec per explicar el gran bloqueig creatiu que m'envaeix aquests darrers temps. L'artista està sempre amatent a qualsevol senyal extern o intern que el motivi a crear un objecte artístic, ja sigui un quadre, un poema, un llibre, una cançó o una pel·lícula. L'aliment de l'artista es basa fonamentalment en això: recollir i captar idees i metabolitzar-les per construir el que anomenem “obra”. Aquests darrers mesos han estat intensos des de molts punts de vista. Emocionalment intensíssims i turbulents per al meu país. També per a mi. Sentiments de ràbia, il·lusió, emoció i el somni més pur s'han apoderat de mi dia i nit, i han envaït el meu univers més íntim i quotidià. Però, curiosament, aquesta immensa font d'inspiració m'ha conduït a un interminable desert creatiu que em desespera i m'inquieta profundament, i em sento vorejant una certa depressió que desitjo temporal. La meva vida és escriure i cantar, no sé fer altra cosa. He vist, passejant pels carrers, molts ulls il·luminats pel somni i l'esperança, moltes llàgrimes d'alegria i també molta por i incertesa. L'orgull de la pertinença a un territori, a una llengua, a una estètica, a una manera de viure, és potser la lliçó magistral més gran que m'ha donat la vida últimament. Sentir-se part de quelcom, més enllà de banderes i himnes, aquesta comunió compartida al carrer amb persones desconegudes i anònimes, ha estat el triomf més gran. Potser aquest somni es dissoldrà com es dissolen les neus primerenques que, silenciosament i discretament, espongen la terra i la fan més fèrtil. Però ELLS, els intolerants, els que es creuen posseïdors de la veritat absoluta, els que creuen que la força es l'única arma que ens pot destruir, no entendran mai que les arrels d'aquest somni cada dia són més profundes en aquesta terra que heretaran els nostres fills i néts. Tard o d'hora tornaré a escriure i a cantar. De fet, ja ho estic fent, encara que sigui en legítima defensa. Demano a tots els creadors que continuïn treballant per la cultura, que treguin forces del no-res, com ara ho faig jo ara en la negror de la nit barcelonina, des de la convicció de sentir-me útil a mi mateix i a la meva gent. Sentir-se útil, aquesta és la clau.