Tots els que
m'escolteu o em llegiu sabeu de la gran importància que té per mi el mar. Els
seus innombrables blaus, la seva remor, la seva olor, el seu sabor... tota la
màgia captivadora del mar és present en moltes de les meves cançons i en els
meus poemes. Des de sempre. El mar el vaig descobrir de ben petit, quan amb una
moto ISO primer i amb un Seat 600 més endavant, el pare i la mare em portaven
als "banys" de Castelldefels. Curiosament, no en deien platja. Hi
anàvem carregats amb cadires de lona verda, taules plegables d'alumini lleuger,
un para-sol i càmeres de neumàtics de camió que utilitzàvem com a flotadors.
Era l'atrezzo imprescindible en aquell espai de sorra daurada i mar infinit que
omplia els meus ulls d'infant. Hi solíem anar molt d'hora, de bon matí, per
poder trobar lloc el més a prop possible de l'aigua. Ens hi estàvem tot el dia,
dinàvem amb els peus a la sorra i el pare feia una migdiada llarguíssima,
mentre la mare vigilava quan em banyava i quan, amb unes ulleres que sovint
s'entelaven i un tub per respirar, em capbussava per descobrir, fascinat, la
vida que s'amagava sota l'aigua. Era estiu i la vida era lluminosa. Més tard,
ja adolescent, vaig descobrir la mediterraneïtat com a concepte vital. "De
Algeciras a Istambul, para que pintes de azul sus largas noches de
invierno...", deia el poeta en una meravellosa cançó que descriu
magistralment aquest concepte de mediterraneïtat del qual us vull parlar. Luis
Racionero, en el seu magnífic assaig "El mediterráneo y los bárbaros del
norte", explicava que segons la latitud on vivim, la incidència i
inclinació solar afecta directament el
comportament humà. Els països nòrdics solen tenir societats imbuïdes per la
tristesa, amb altes taxes de suïcidis i alcoholisme. Fins i tot la literatura,
i l'art en general, d'aquestes cultures nòrdiques traspuen tristor i
melancolia. Bergman o Kafka en són bons exemples, en contraposició amb Vivaldi,
Leopardi o Kavafis. Dic això perquè a l'hivern els pobles costaners
mediterranis es transformen, es desconstrueixen, i és com si per un fenomen
estrany es traslladessin a latituds desconegudes. Sense la lluminositat
estiuenca semblen llocs fantasmes i inhòspits, malgrat que els carrers i les
places siguin les mateixes. Cadaqués, el Port de la Selva, Sant Salvador, entre
tants altres pobles, conserven sens dubte la seva bellesa, però immersos en
aquesta letargia hivernal no són els mateixos. Els hi falta aquest batec solar
que els fa reconeixibles i amables. Quan
passegem pels seus carrers a l'hivern ens convertim transitòriament en
personatges d'un decorat de pel·lícula,
congelat i envaït per la tristesa més devastadora. No tinc res personal contra
l'hivern, però si us plau, que arribi ja la primavera, per confondre'm amb la
llum del meu mar d'infantesa, com quan anava als "banys" amb els
pares. Són les sis de la tarda i ja és fosc. Quina tristor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada