Joan Isaac

diumenge, 19 de novembre del 2017

MIL DOS-CENTS SEGONS DE TENDRESA

Lluïa un sol esplèndid a Madrid el passat dilluns. Feia fred, però aquell fred sec, a diferència del nostre, no travessa els ossos. Madrid és una ciutat que m'agrada: cuidada, neta i plena de parcs i jardins agradables de passejar. Però no parlaré de la ciutat, que no pot dissimular ínfules de capitalitat i certa provincialitat acollidora i paternal. Parlaré d'un amic en dificultats que vaig anar a veure després de molt de temps. No anava sol, un amic de l'ànima  m'acompanyava. Caminàvem entre nerviosos i emocionats per un carrer llarguíssim d'arquitectura amable amb balcons farcits de banderes espanyoles, de massa banderes espanyoles, com una catarsi d'imparable orgull patriòtic. Aquest paisatge hostil no ens va distreure el més mínim, ja que la nostra única obsessió era arribar a casa del nostre amic. Teníem noticies contradictòries sobre el seu estat actual i, per tant, desconeixíem amb qui ens trobaríem. Ell ha estat una referència vital immensa per a nosaltres i el dubte sobre com el trobaríem ens rosegava l'estómac. Finalment vàrem arribar a casa seva, un casa de planta baixa bonica en un barri  sorprenentment fet a la mida humana enmig de la gran ciutat. Vàrem contenir la respiració durant uns instants després de trucar el timbre, però de seguida ens va obrir la seva companya, Maritxu, una equatoriana que, malgrat l'edat, conserva una bellesa salvatge extraordinària, una dona valenta i fràgil alhora que ens va abraçar llargament a tots dos. Ell estava descansant. Vam esperar-lo prenent un cafè a la cuina, on vam escoltar emocionats, i entre alguna llàgrima furtiva, el relat de Maritxu sobre el malson que estava passant en aquella geogràfia del dolor. Em va impressionar molt quan explicava que ell sempre havia estat el centre de la seva vida, que res existia mes enllà d'ell, i res existia sense ell. Un rellotge de paret marcava les sis de la tarda i la seva companya el va anar a despertar de la seva migdiada reparadora. El meu amic i jo vàrem passar a un petit saló decorat deliciosament.. A cada racó es respira bellesa en aquella casa, i ell hi és present arreu: llibres de poemes, dibuixos, quadres, escultures... Una lleugera fressa a l'escala anunciava que baixava de la seva cambra. I allà, al primer replà de la escala, va aparèixer la seva figura. Era allà: l'amic, el príncep de la bellesa, el pescador d'utopies i somnis. Ajudat per la seva filla, baixava els graons de l'escala amb dificultat, i de cop va girar els seus ulls i ens va veure. Mai oblidaré el somrís que se li va dibuixar a la cara quan ens va reconèixer i ens va dir els nostres noms. L'emoció travessava l'aire com una espasa. Repetia una i altra vegada, en català: "Moltes gràcies, moltes gràcies"... I  vàrem abraçar el nostre germà entre llàgrimes contingudes. Ja no és el mateix, potser mai ho tornarà a ser-ho, però no podeu imaginar la felicitat de veure'l somriure i fent l'esforç per parlar i comunicar-se amb nosaltres des de el seu món paral.lel. Estava guapo, impecablement pentinat i polit, els seus dits llargs i ossuts com un personatge d'una pintura del Greco. La dignitat feta persona, la bellesa renexentiste , la tendresa infinita. Ens escrutava amb la mirada constantment com si volgués dir-nos milions de coses i nosaltres érem testimonis d'aquella petita llàgrima que queia dels seus ulls que implorava carícies i tendresa. Només vint minuts va durar la nostra trobada. Ell, que buscava dos o tres segons de tendresa en una cançó, ens en va regalar mil dos-cents, els mil dos-cents segons de tendresa més intensos de les nostres vides. "Moltes gràcies, moltes gràcies ...", va repetir en el comiat. Tornant a casa, a 300 km per hora en un tren de nit, el meu amic i jo quasi no vàrem parlar. Ell omplia el nostre pensament, mentre passaven a tota velocitat llums darrere la finestretes del vagó del silenci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada