Joan Isaac

dijous, 16 de novembre del 2017

OCTUBRE 2017

Possiblement deu haver-hi alguna raó psicològica que desconec per explicar el gran bloqueig creatiu que m'envaeix aquests darrers temps. L'artista està sempre amatent a qualsevol senyal extern o intern que el motivi a crear un objecte artístic, ja sigui un quadre, un poema, un llibre, una cançó o una pel·lícula. L'aliment de l'artista es basa fonamentalment en això: recollir i captar idees i metabolitzar-les per construir el que anomenem “obra”. Aquests darrers mesos han estat intensos des de molts punts de vista. Emocionalment intensíssims i turbulents per al meu país. També per a mi. Sentiments de ràbia, il·lusió, emoció i el somni més pur s'han apoderat de mi dia i nit, i han envaït el meu univers més íntim i quotidià. Però, curiosament, aquesta immensa font d'inspiració m'ha conduït a un interminable desert creatiu que em desespera i m'inquieta profundament, i em sento vorejant una certa depressió que desitjo temporal. La meva vida és escriure i cantar, no sé fer altra cosa. He vist, passejant pels carrers, molts ulls il·luminats pel somni i l'esperança, moltes llàgrimes d'alegria i també molta por i incertesa. L'orgull de la pertinença a un territori, a una llengua, a una estètica, a una manera de viure, és potser la lliçó magistral més gran que m'ha donat la vida últimament. Sentir-se part de quelcom, més enllà de banderes i himnes, aquesta comunió compartida al carrer amb persones desconegudes i anònimes, ha estat el triomf més gran. Potser aquest somni es dissoldrà com es dissolen les neus primerenques que, silenciosament i discretament, espongen la terra i la fan més fèrtil. Però ELLS, els intolerants, els que es creuen posseïdors de la veritat absoluta, els que creuen que la força es l'única arma que ens pot destruir, no entendran mai que les arrels d'aquest somni cada dia són més profundes en aquesta terra que heretaran els nostres fills i néts. Tard o d'hora tornaré a escriure i a cantar. De fet, ja ho estic fent, encara que sigui en legítima defensa. Demano a tots els creadors que continuïn treballant per la cultura, que treguin forces del no-res, com ara ho faig jo ara en la negror de la nit barcelonina, des de la convicció de sentir-me útil a mi mateix i a la meva gent. Sentir-se útil, aquesta és la clau.

1 comentari:

  1. En les dates d´aquest escrit, molts estavam com Tu, com el nostre pais, sorpresos per tal com anavan els esdeveniments, tristos veient els nostres polítics privats de llibertat. Qué Bé t´expresses, qué Bé escrius. Que t´il.luminin i t´acompanyin sempre les teves muses, per Regalar-te, regalar-nos, aquets Bonics escrits.

    ResponElimina