Arribarà
un dia que et cridaré i no em respondràs. Les meves paraules es perdran en el
buit i en el silenci dels nostres espais comuns i estimats. Un cop assumida la
tragèdia de la teva partida, des del fons més pregon de la meva memòria
floriran de nou els records lluminosos i foscos del meu trànsit vital. Estirat
al teu llit, clouré els ulls i em veuré fent tombarelles dins el teu ventre
jove, embolcallat en un líquid càlid i amable, i donaré senyals de vida des de
dins de les teves entranyes amb el bategar del meu cor petit. Després em veuré
arrapant-me als teus mugrons i xuclant el meu aliment dolç i saborós com un
nèctar diví. I passaran davant dels meus ulls closos les màgiques nits de Reis,
quan em posaves al llit per calmar el meu neguit,, i les vacances d’estiu, els
banys a Castelldefels i les nits de Sant Joan. I aquelles bales de vidre
meravelloses que em compraves per jugar amb els meus amics del barri. Sense tu
mai no hauria fet sonar la campaneta d’aquell cotxe de bombers de les fires,
mentre assaboria aquella poma recoberta de caramel que tant m’agradava. Sense
tu mai no hauria notat a la panxa les papallones del primer enamorament, ni
hauria conegut la infinita emoció davant un cos nu a prop del meu, ni hauria
estat maldestre per la inexperiència preciosa de l'adolescent. Sense tu no
tindria amics, ni filles ni història. Sense tu no hauria descobert la rebel·lia
davant la injustícia, ni hauria llegit mai cap llibre, ni hauria vist la
Conquista del Oeste al Cinerama del Paral·lel aquell diumenge a la tarda.
Tampoc no hauria sentit l'immens plaer del primer glop de cervesa gelada quan
s'està assedegat. Sense tu no hauria descobert la música, que ho omple tot. Ni
sabria del mar ni dels deserts, ni hauria sentit un col·lapse emocional davant
les Piràmides d’Egipte o del Machu Pichu. Tampoc no hauria passejat per les
sales del Museu Jeu de Paume de París, amb els ulls plens de llàgrimes,
encerclat de tanta bellesa. I tantes i tantes coses, mare, que mai podré
agrair-te encara que visqués cent vides. Sento els teus crits de dolor mentre
el meu petit cos avança cap a la llum de la vida i jo faig el possible per no
fer-te patir gaire. Aguanta, mare, tot anirà ràpid. Vull néixer un altre cop!
dimecres, 16 d’agost del 2017
LES NITS DEL LLORO
Està àmpliament demostrat que el
metabolisme del cos humà baixa d'intensitat durant les hores de son. El son es
podria definir com una mena de coma induït pel nostre propi cos que ens
proporciona descans i relaxació després de l'activitat física i psicològica del
nostre tragí diari. Fins aquí teniu l'explicació biològica d'aquest mecanisme
acció-reacció que és la vigília i el son. La nit és misteriosa i màgica alhora.
L'absència de llum ens convida a fer-nos moltes preguntes sobre l'existència
mateixa. Observant, en una nit estelada, la infinitud de l'univers, ens adonem de
la nostra insignificança. Ens veiem com individus perduts en una de les milions
de galàxies i, per tant, la projecció dels nostres problemes i de les nostres
angoixes haurien de reduir-se a la mínima expressió davant l'espectacle de
l'univers infinit. Curiosament, però, ha estat sempre de nit quan m'han
assaltat les pitjors angoixes i els patiments més intensos. Hi ha nits en què,
malgrat el cansament acumulat durant el dia, ens és impossible desconnectar
dels nostres problemes i sofriments. Aquestes nits inacabables amplifiquen
d'una manera terrible els nostres neguits i els fan pràcticament irresolubles.
Res té solució i tot es tràgicament insalvable. Encara que estiguem
acompanyats, ens sentim dolorosament sols. El nostre cervell projecta un
tràveling sense fi que pot arribar a torturar-nos i acaba sempre fonent-se en
el negre, com una pel·lícula d'Alfred Hitchcock. Però, oh miracle, amb la
primera llum del dia tot torna a tenir solucions, tot és menys greu i res és
insuperable. És el misteri de la llum i la foscor, de la immensitat i la
insignificança. Algú va definir aquestes nits com les "nits del
lloro". No sé ben bé per què, però ja m'enteneu ....
(Joan Isaac, Agost 2017)
UNA ORQUESTRA BALINESA
He d'admetre que d'uns anys ençà
he perdut l'interès per viatjar. Durant molts anys de la meva vida, viatjar ha
estat un dels plaers que més satisfacció em donava. He trepitjat països de tots
els continents, llevat d'Oceania. Viatjar significava per mi perdre les
referències de la meva realitat quotidiana, del meu paisatge i del meu cercle
humà. Recordo la intensíssima emoció que em produïa descobrir nous paisatges i
fesomies diferents, escoltar músiques desconegudes i gaudir de sabors i olors
insospitats. Sentir la musicalitat d'altres llengües i la seva entonació
exòtica i intentar comprendre com altres cultures afrontaven els grans misteris
de la vida i la mort. Potser viatjava per respondre'm a mi mateix preguntes
sobre l'existència mateixa, buscant solucions als meus dubtes més antics que no
tenien resposta en el meu hàbitat quotidià. El món actual tendeix a la
uniformitat més avorrida. Aquesta globalització que ens ve imposada provoca
inexorablement la pèrdua de la identitat dels pobles i les cultures, i porta
tristament a una pobresa cultural preocupant. Segurament l'últim vestigi no
contaminat deu trobar-se en algunes tribus aïllades de l'Amazònia que viuen en
un món paral·lel, alienes als nostres paràmetres econòmics i socials. De què
serveix viatjar si ja des de l'inici et fan sentir com un delinqüent als
controls, cada cop més surrealistes, dels aeroports de tot el món? De què
serveix fer milers de kilòmetres per trobar les mateixes botigues de roba que
tens al costat de casa? De què serveix viatjar per trobar-te les mateixes
cadenes de restaurants i escoltar la mateixa música que escoltes habitualment?
L'altre dia, sense anar més lluny, regirant al meu ordinador, vaig descobrir
una orquestra balinesa tocant “Despacito”
amb els seus instruments autòctons i bellíssims. Sempre m'ha molestat molt
aquella frase de la gent que torna de l'Índia, o d'algun país africà, i diu:
"És molt bonic però hi ha molta misèria". Què busca aquesta gent en
el viatge? Decididament, prefereixo perdre'm en alguna llibreria especialitzada
i devorar guies de viatge, i imaginar-me alguna cultura encara no contaminada.
I viatjar mentalment, que és molt més econòmic i enriquidor. Què voleu que us
digui, no em ve gens de gust degustar un pa amb tomàquet (segurament
perfectament preparat) al bell mig de Manhattan i explicar-ne l'experiència.
(Joan Isaac, Juliol 2017)
TOXICITATS
Detesto aquest corrent higienista
hipòcrita que ens envaeix. Fotografies esfereïdores als paquets de tabac ens
adverteixen dels seus perills i la seva toxicitat, i contínuament ens assetgen
els avisos sobre els riscos de l'alcohol o del sexe. Aquests petits plaers que
des de sempre ens han ajudat a fer la vida una mica més suportable de cop s'han
convertit en quasi una sentència de mort. És indubtable que el consum excessiu
d'aquests petits regals de la naturalesa poden arribar a ser perillosos per a
la nostra salut, però encara són molt més perillosos els humans que adverteixen
de la seva toxicitat i alhora s'aprofiten i lucren amb una hipocresia sense
límits del seu consum. Jo des de fa temps intento fugir de la toxicitat humana.
No m'agrada la gent tòxica, la gent que dona mal rotllo, la gent que intriga,
la que provoca enfrontaments i violència. No tinc escrúpols a l'hora de fer-los
fora de la meva vida. Quan era més jove, un cert sentit de la culpa o una
vergonya mal entesa em portava a ser molt més tolerant que ara. Ara no ho sóc
gens. M'agrada la bona gent, la que enriqueix la meva vida, i sóc cada cop més
selectiu i exigent amb el paisatge humà del qual vull envoltar-me. Només cal
llegir el diari o veure la televisió per adonar-se fins a on pot arribar la
toxicitat humana. Jo per si de cas passo el full o apago l'aparell abans
d'intoxicar-me massa. La vida saludable no consisteix en calçar-nos unes bambes
de bon matí i posar-nos a córrer com posseïts, respirant l'aire contaminat de
les grans ciutats. La vida saludable consisteix en llegir, escoltar música i
practicar l'art de la conversa. Consisteix en envoltar-se de bona gent, de bons
amics, de somriures i abraçades sinceres. Jo continuaré gaudint d'aquests
petits plaers que em dona la vida sense llegir les advertències catastrofistes,
i que sigui el que Déu vulgui. Prefereixo aquesta toxicitat.
(Joan Isaac, Juliol 2017)
EL MEU AMOR TÉ LA PELL NEGRA
M'agrada acariciar la seva pell,
brillant i polida com el corall negre. M'ha estat sempre fidel, sempre a prop
meu, amb el silenci discret de qui t'estima de veritat. Ha guarit les meves
nits d'angoixa i de turment, i s'ha donat a mi sense demanar res a canvi. Ha
estat el far salvador en les tempestes i la dolçor infinita de les meves
primaveres. Li he fet l'amor a vegades suaument, a vegades apassionadament. Ha
obert les seves entranyes per donar-me el plaer més indescriptible i he tocat
el seu cos amb els meus dits perseguint la bellesa més amagada per la seva
orografia. Ha viscut amb mi allà on jo he viscut i ha format part del meu
nòmada equipatge. Ha estat testimoni dels meus dubtes, dels meus instants feliços
i del meu plor més desconsolat. Ha interpretat perfectament els meus silencis i
el meu univers contradictori. Un dia marxaré i, com ha de ser, lliurarà el seu
cos a un altre cos, i no em sentiré traït, ans el contrari, estaré orgullós de
la seva felicitat a mans d'un altre amor. Des del territori desconegut de
l'eternitat, vigilaré que ningú li faci mal, al meu piano vertical Yamaha de
l'any 1977.
(Joan Isaac, Juliol 2017)
32 METRES QUADRATS D'IN, INDE, INDEPENDÈNCIA !!!
Lió és una ciutat del Sud-est de
França, de bulevards amples i parcs magnífics, i amb una certa lluminositat
mediterrània. La proximitat dels Alps li confereix un clima fred a l'hivern i
calorós i xafogós a l'estiu. Dos rius de dimensions quasi marines, amplíssims i
cabalosos, el Rhone i el Saône, conflueixen al centre de la ciutat, per on
llisquen mandrosament per lliurar les seves aigües a la mare Mediterrània. Les
ciutats amb rius sempre m'han produït una fascinació especial, sobretot els
seus ponts d'arquitectura diversa. Sovint quan els travesses passes d'un món a
un altre: canvia la gent i el paisatge. A les ribes d'aquests rius,
perfectament arrenglerades, hi mandregen grans barcasses, testimoni encara viu
del transport fluvial de mercaderies. Avui han esdevingut bars i restaurants
deliciosos que conviden a badar tota una tarda i deixar-se despentinar per una
brisa lleu i agradable. La meva filla viu i treballa a Lió. És un exemple clar
d'una generació molt preparada que ha hagut de marxar per guanyar-se el seu
futur personal i laboral. Acaba de mudar-se, per viure-hi sola, a un petit apartament de 32 metres quadrats
situat a una mena d'eixample on abunden els bars d'estètica parisenca, amb
terrasses amb petites tauletes rodones i cadires de reixeta trenada i tendals
vermells amb lletres daurades. Ha aconseguit finalment la seva plena
independència, el seu espai propi, i el seu univers personal. És feliç de ser
finalment ella i la seva circumstància. Als seus 32 metres quadrats
d'independència declarada unilateralment, sense haver de pactar amb ningú ni
negociar res. Ha votat en un referèndum vinculant amb ella mateixa i ha guanyat
per àmplia majoria. El mateix referèndum que vaig guanyar jo als dinou anys
quan vaig firmar el meu primer contracte d'arrendament d'un petitíssim
apartament al barri de Sarrià de Barcelona. El món era meu i jo portava les
regnes de la meva vida finalment, com ara ella porta les de la seva. IN, INDE,
INDEPENDÈNCIA !!!
(Joan Isaac, Juliol 2017)
PIULES, BOMBETES I TRONS
"Llavors un tros de fusta era un tresor, i amb una taula vella ja érem
rics, pels carrers i les places anàvem de casa en casa, per fer-ho cremar tot
aquella nit de Sant Joan .."
Per Sant Joan / Joan Manuel Serrat
PIULES, BOMBETES I TRONS
Ningú ha sabut descriure millor
que Joan Manuel Serrat, amb aquestes
paraules senzilles i tendres, la nit de Sant Joan. Sempre sento un calfred quan
escolto aquesta cançó. Jo era un nen de barri de La Plana d'Esplugues de
Llobregat. El meu univers eren els carrers i els amics d'infantesa d'aquest barri
de gent humil i treballadora. La nit de Sant Joan era diferent de totes les
altres nits. Anàvem de casa en casa, com diu el mestre, a buscar un tros de
fusta per cremar. Per a nosaltres era un tresor. I per a la gent que es
desprenia de tot el que feia nosa era una benedicció divina la nostra presència
depredadora. A poc a poc, al bell mig d'una cruïlla, edificàvem el nostre somni
escadusser. Cadires, caixes i taules
velles eren la nostra ofrena al Déu del foc que ho devoraria tot amb avidesa
quan arribés la nit del solstici. No només era el foc el que presidia la nit
màgica. També el soroll dels petards formava part del paisatge sonor de la nit.
Recordo que els pares em compraven mistos garibaldis,
piules i unes caixetes de cartró grises plenes de bombetes que reposaven en un
llit de serradures. Només els més grans tenien dret a fer esclatar els
"trons", suposadament perquè eren més responsables i assenyats. Com
els indis que vèiem a les pel·lícules de l'Oeste al cine de L'Avenç en
sessió doble, dansàvem al voltant d'aquella foguera que a poc a poc es consumia
i esdevenia un cercle de cendra. Els meus pares i els pares dels meus amics
treien les taules al carrer i sopaven a la fresca, i compartien tot el que
tenien per oferir. Era una vida feta a la mida humana, era la vida feliç, la
vida en lletres majúscules. És curiós aquest ritual del foc com a element
purificador a la nostra Mediterrània. Necessitem cremar el passat i tornar a
edificar un present nou i esplendorós per sentir-nos vius. Ara al meu barri no
hi ha ni fogueres ni nens que dansin al voltant del foc, ni gent compartint el
que tenen en taules a la fresca, ni el cine de sessió doble. Tot ho ha devorat
el foc del temps i la vida mateixa. Una llàstima, un error majúscul.
(Joan Isaac, Juny 2017)
INTIMITAT
Sempre m'han produït una estranya
barreja de tendresa i tristesa aquests homes i aquestes dones que parlen sols
pels carrers de les ciutats o asseguts als bancs dels parcs. Estableixen
converses amb interlocutors imaginaris i discuteixen, criden, riuen o ploren
amb la mirada perduda, sense que res ni ningú del voltant els importi. He vist
gent que canvia de vorera per no trobar-los cara a cara. Diria que són éssers
humans marginats i descastats, amb vides segurament difícils que els han portat
als llimbs de la bogeria.
Ningú s'atreveix a qualificar de
bojos, però, aquells qui, generalment ben vestits, parlen, riuen i criden també
pel carrer, sense pudor ni vergonya, amb el mòbil enganxat a l'orella. Tampoc ells tenen cap
vergonya a fer-ho. Podem saber d'ells l'últim negoci que han tancat o la
conversa més comprometedora amb alguna amant furtiva. Sembla que tinguin la
necessitat de compartir vanitosament la seva intimitat amb la gent que els
envolta. Globalitzen la seva intimitat, els seus somnis i les seves misèries.
Abans ens arribaven cartes, i l'emoció era immensa quan les obríem perquè
contenien un univers secret, discret, personal i intransferible. La intimitat
era llavors un tresor, ara és només un record d'un passat analògic.
(Joan Isaac, Juny 2017)
CEL•LA 443
Com m’hagués agradat passar
l'última nit amb tu en aquesta cel·la angoixant i estreta que ara trepitjo, i
parlar de la vida i de la mort i dels somnis aconseguits i dels que et quedaven
per acomplir. Jugar amb tu la darrera partida d’escacs i deixar-me guanyar
sabent-me guanyador, i buidar junts aquella darrera ampolla de vi de dubtosa
qualitat. Arrencar-te un somrís amb algun acudit dolent i abraçar-te l’ànima
entre aquestes quatre parets plenes d’escrits i calendaris amb els dies
tatxats. I a la fi quan s’apropés l’hora, invocar un encanteri d’un llibre
secret i ancestral per convertir-te en un ocell blanc i veure’t sortir volant
per la finestra, seguint el teu vol amb la mirada mentre et perds Entença
avall. Com m’hagués agradat, Salvador..!!!
(Joan Isaac, Juny 2017)
LLISTA FORBES
No hi ha cosa que més em repugni
que l'ostentació. Hi ha qui necessita a qualsevol preu exhibir davant els
altres el que tenen i no el que són. Suposo que és un mecanisme psicològic
d'autodefensa que vol provocar als febles l'atàvic pecat capital de l'enveja.
En el fons, l'ostentació material amaga una immensa pobresa emmascarada. He
conegut comptades persones que fessin ostentació de la seva riquesa
intel·lectual. No solen fer-ho aquells que han fet de la cultura una fortuna
incalculable, de la sensibilitat i del saber la seva raó de viure. M'agrada
envejar aquesta riquesa, m'agrada aprendre d'aquells que són rics pel que són i
saben, més que pel que tenen. Com m'hagués agradat asseure'm a l'Àgora d'Atenes
i escoltar els vells filòsofs grecs i aprendre en silenci de les seves
paraules! Ells ostentaven pobresa, humilitat i saviesa infinita. Només existeix
una llista Forbes dels més rics. No hi ha cap llista dels més savis i cultes.
Jo proposo aquesta: Sòcrates, Aristòtil, Leonardo da Vinci, Newton, Mozart,
Vivaldi, Vincent Van Gogh, Jacques Brel, Joan Salvat-Papasseit, Gandhi, Martin
Luther King, el pare Vicenç Ferrer..... Quanta riquesa, Déu meu!!!
(Joan Isaac, Juny 2017)
PESCADORS DE PLATJA
Admiro la paciència i la
meticulositat dels pescadors de platja. Arriben quan els capvespres s'apropien
del món. A aquestes hores el mar s'encalma i el cel s'acoloreix com per encanteri. Sembla que el mar els
esperi per conversar amb ells en silenci. Planten les seves canyes a la sorra,
encara calenta, arran de les últimes onades que arriben exhaustes a la platja.
Preparen els estris delicadament, saben que la precisió és un secret important
per enganyar algun peix famolenc i perdut. Treuen de les seves caixetes els
hams traïdors on hi posaran els esquers més adients. Juguen amb l'engany. Saben
perfectament els gustos més sibarites de cada espècie. En un exercici harmònic
arquegen compassadament el seu cos per llençar a la distància justa les seves
canyes subtils i resistents. El soroll delicat i penetrant del fil de pescar
alliberat del carret és l'inici de l'espera, d'una llarga i incerta espera.
S'asseuen en cadires de platja i esperen aquella vibració imperceptible que
només ells saben distingir de les altres allí on acaba la canya i comença el
fil. Els pescadors de platja estan davant del mar i es passen les hores mirant
el cel. Sempre miren el cel.
(Joan Isaac, Maig 2017)
MIRAR EL MAR
Quan miro el mar i la seva
infinitud, una sensació contradictòria s'apodera de mi. Deia Leopardi que la
immensitat del mar és l'excusa perfecta per sortir d'un mateix i naufragar
dolçament en les seves profunditats. Però jo, curiosament, cada cop que estic
davant del mar m'ofego inexorablement en mi. I penso en la meva vida i en la
meva mort, i ressegueixo amb la mirada l'horitzó com l'última frontera
possible. Em sento sol i ínfim com si fos l'únic habitant del planeta. Però a
l'altra banda de l'horitzó sempre hi ha algú que mira el mar, com jo, i pensa
el mateix i em fa companyia.
L’OFICI D’ARTISTA
M'he passat la vida buscant el
reconeixement dels altres. Aquest ofici d'artista és en el fons un exercici
complex d’egoisme profund. Ningú no té l’obligació de reconèixer el valor de
l'acte creatiu d’un artista. A emocionar no s’aprèn a les escoles. En tot cas,
a les escoles d'art es pot perfeccionar la tècnica creativa. El veritable valor
de la creació és l'emoció que pot transmetre. Sense emoció no hi ha ni art ni
artista. En la emoció rau l’únic sentit que té l'art. Veure lliscar una
llàgrima en uns ulls d'algú mentre escolta una cançó, mira un quadre, o llegeix
un llibre. Aquest és l’èxit de l'artista. Només per això val la pena
intentar-ho sempre de nou, malgrat les nits d'insomni de l'artista que se sent
incomprès. El patiment és infinit però quan és capaç d'arrencar una llàgrima,
de generar un calfred, o d'eriçar el pèl d'un
braç anònim, l'artista toca la glòria amb els dits. L'efímera glòria que he sentit poques
vegades. I ara perdoneu, us he de deixar, acabo de tenir una idea: estimar-me
més a mi mateix, aquest es el repte.
(Joan Isaac, Maig 2017)
INFIDELITAT
He vist cent vegades l'escena.
Meryl Streep convida Clint Eastwood a prendre una tassa de cafè al porxo de
casa seva, molt a prop dels ponts de Madison. La seva mirada torturada pel
dolor del dubte i de la culpabilitat. A la fi sucumbeix a la seducció de l'amor imprevist i es deixa
endur per la passió desfermada. La fidelitat imposada per aquesta societat
hipòcrita i cristiana no és res més que un parany diabòlicament dissenyat per
culpabilitzar l’amor sense barreres. Quin Déu pot condemnar l'amor que ell
mateix proposa als evangelis? Quin Déu pot condemnar els infidels que s’estimen
i els petons més dolços dels amants furtius? Qui estigui lliure de pecat que
tiri la primera pedra, i qui digui: “A mi no em pot passar”, que ho digui amb
la boca petita.
(Joan Isaac, Maig 2017)
EL PARE, JO I EL FUTBOL
El nexe més fort que em va unir al
meu pare va ser, sens dubte, el futbol. Tots guardem a la memòria imatges de
petits que s'han quedat per sempre dins nostre. Tot i llunyanes, no són imatges
boiroses, sinó ben clares i diàfanes, com si fossin recents. Recordo
perfectament el dia que el pare em va portar a la inauguració del Camp Nou. Em
duia a coll i m'agafava pels genolls perquè no caigués. Amb els meus pantalons
curts, jo veia el món com des d'una talaia, i em sentia el nen més feliç del
món. Una riuada de gent omplia l'avinguda que unia la Diagonal amb el Gol Nord
de l'estadi. Una emoció immensa em va envair en veure el camp, d'un verd
esplendorós. Tot em semblava gegantí i inabastable. Milers de coloms
sobrevolaven l'estadi, mentre se sentien les veus cridaneres d'homes amb
americanes blanques i cistells de palla que cridaven: "Al rico chupón
caramelo ..", "Al rico frigolín helado..". Aquells caramels eren
cilindres de colors. Cada color indicava un gust. Recordo que duraven tot el
partit, eren deliciosos com la vida en aquells instants. El pare era un home
seriós, no acostumava a exterioritzar els seus sentiments, ni els bons ni els
dolents. No era un home carinyós, li costava abraçar i fer petons. A mi només
m'abraçava i em besava al camp del Barça. Eren unes abraçades intenses i uns
petons sorollosos. El pare ja no hi és, però recordo l'última abraçada i em
ressona encara un “Gooool!!!” llarguíssim que li va sortir del cor. No sé
contra qui jugàvem, pare, però el que sí que sé és que mai més ningú no m'ha
abraçat com tu ho feies...
BARCELONA
Tafanejo en un mercat de llibre
vell, un matí de diumenge de primavera. He trobat una postal antiga d'aquesta
ciutat dels mils prodigis. Li trec la pols amb els dits i l'acarono amb la
mirada. Després miro al meu voltant i m'adono que d'aquell somni ja no queda
res dempeus. Només brutícia i soroll de sirenes, i gent maleducada xafardejant
als mercats dels colors i les olors delicioses. Una traça de la pols de la
postal s'ha quedat entre els meus dits, com un rastre de vida. Porto a la
butxaca, dins d'un sobre, la bellesa en blanc i negre.
(Joan Isaac, Maig 2017)
NOTÍCIA D’AGÈNCIA
La prestigiosa agència de notícies
Reuters acaba d’anunciar una notícia impactant. Sembla ser que a diferents
ciutats del món s’han estat produint escenes de suïcidis col·lectius. Es parla,
que la causa de la catàstrofe és el testimoni d’un creient que ha pogut tornar
de la mort, confirmant que Déu no existeix, que tot és una invenció
interessada. Una multitud enfurismada demana responsabilitats a la Plaça Sant
Pere de Roma. De moment el balcó del Sant Pare resta tancat.
Seguirem informant.
(Joan Isaac, Juny 2014)
CARTA A LA MARE, QUARANTA-CINC ANYS DESPRÉS...
Saps mare, ahir el Padre (...)
després del pati em va dir que volia veure’m al seu despatx. Després del partit
de futbol, on per cert varem guanyar els xulos de l’altra classe, jo estava
molt suat i vaig anar als lavabos i em vaig rentar la cara i pentinar per anar
net i polit al seu despatx. Mentre pujava les escales, estava preocupat perquè
no sabia perquè volia veure’m. Les notes eren molt bones durant el curs, i que
jo sapigués no m’havia barallat amb cap company, ni havia fet cap malifeta. Em
vaig cordar la bata fins el botó del coll, vaig trucar a la porta del seu
despatx i em va obrir somrient. Passa, passa Joan t’esperava....
Mai havia entrat en aquell
despatx, era fosc, ple de mobles antics i només una petita llum damunt de la
taula il·luminava l’ambient. El Padre (...)
va encendre un cigarret i em va dir que segués a una cadira en front
seu, feia fred i sentia ploure darrera la finestra amb la persiana baixada
quasi del tot. De cop es va aixecar i va començar a donar voltes al meu
voltant, fumava molt i el fum era com una boira espessa que em molestava als
ulls. Va preguntar-me si sabia perquè estava allí, i jo li vaig dir que no, i
de cop vaig tenir por, mare.... Em va dir que no m’espantés, que simplement
volia preguntar-me si ja coneixia tots el racons del meu cos i si m’havia
tocat. Vaig sentir molta vergonya i molta por al mateix temps, i jo només
pensava en tu, mare, i tenia ganes de sortir d’aquell lloc i abraçar-te. Va
parlar-me de Déu, del pecat i de moltes coses que jo no entenia. Es va acostar
a mi, i em va dir que tenia el cabell molt suau i em va acaronar el cap i la cara, i jo només pensava en tu, mare....
Després em va començar a tocar el
coll i les orelles, mentre em seguia parlant de
Déu i el pecat, i jo només pensava en tu, mare..... Li vaig dir que
arribaria tard a classe i que volia marxar amb els companys i ell em va
respondre que no em preocupés perquè ja havia parlat amb el professor. Em va
demanar que m’assegués a la seva falda i jo només pensava en tu, mare......
Mentre em parlava d’una cosa que es diu algo així com puresa o castedat, va
començar a suar molt i va fer-me un petó als llavis i em parlava de l’amor de
Déu, i jo tenia por, mare, i jo li deia "no em toqui", "no em
toqui..", mentre plorava. I jo li deia "no em toqui..", "no
em toqui..", "no em toqui..", mentre plorava.
Escoles Pies de Balmes anys
seixanta, Barcelona.
(Joan Isaac, Abril 2014)
PETIT CONTE FRONTERER
San Domenico és
un petit poble fronterer entre Itàlia i Suïssa, un poblet d’una bellesa
magnífica entre cims altíssims i valls suaus. La seva gent és gent humil que
treballa al camp i a la ramaderia, de rostres endurits pel fred i el vent gelat
dels Alps. Com tot poble fronterer, una certa tristesa i malenconia envaeix els
seus carrers i les seves places. L’església es retalla com una agulla
llarguíssima i grisa entre el verd profund dels prats i la llum violeta d’uns
capvespres que davallen lentament cap a la nit més fosca.
San Domenico no
tindria res d’especial ni remarcable si no fos perquè és un nus ferroviari
important entre dos països. La seva estació és petita, però conserva una
deliciosa bellesa plena de flors i bancs de fusta on els viatgers esperen
pacientment trens que van i venen inexorablement cap al Nord de Europa, un vell
rellotge presideix una andana de pedra gris i desgastada pel temps i les passes
de la gent que espera, puja i baixa dels trens amb maletes plenes de somnis.
Són les onze de
la nit, i al fons de la andana en un banc està asseguda una noia de pell bruna
i cabell curt, porta una faldilla ample, sandàlies de pell vermella i una brusa
blanca que deixa entreveure un escot discret i suggerent. Llegeix
tranquil·lament un llibre i de tant en tant mira el seu rellotge i tot esperant el seu tren, un tren de mitjanit
que passa cada nit del món. Puntualment arriba el seu tren i entre esglais
metàl·lics es detura a San Domenico.
S’aixeca del banc
i es disposa a pujar-hi. Porta una maleta de cuir que per el seu aspecte sembla
que l’ha acompanyat des de sempre. La noia busca el seu compartiment i després
d’uns minuts troba el seu seient. El compartiment és de quatre places, i els
seients son de vellut verd una mica envellit però que li dona un cert aspecte
romàntic de tren d’època. Amablement un noi que està al compartiment l’ajuda a
col·locar la maleta a l’estant superior, la noia li dona les gràcies i es
relaxa sabent que li espera un llarg viatge. Per la finestreta les llums de la
nit passen ràpidament i la noia amb l’esguard perdut mira curiosa la nit.
El seu company de
viatge seu just en front d’ella i després d’una hora aproximadament, decideix
trencar el gel del silenci i li pregunta cap a on va. La noia no té gaires
ganes de parlar però li contesta que no té cap destí determinat, cada estiu
decideix fer un viatge sense saber on s’aturarà i li diu que el sol plaer per
lo desconegut l’atrau immensament. Ell li explica que treballa en una empresa
que té la seu a Suïssa i que cada quinze dies viatja a Zurich per una reunió de
feina i que li agrada viatjar en tren més que en avió doncs creu que es gaudeix
més del viatge. El que havia començat com una conversa banal es converteix de
sobte en una llarga nit de complicitats i rialles. La son poc a poc es va
apoderant de tots dos i ell li ofereix la seva espatlla perquè pugui recolzar
el cap i descansar millor, ella dubta, però li agraeix el detall i accepta.
S’adormen tots dos. Abans de dormir-se un estrany creuament de mirades ha
omplert de dolçor el silenci de la nit. A les 4:30 h. de la matinada, el tren
s’atura a Zurich Central, el noi s’aixeca però decideix no baixar. Diu una
vella llegenda que cap dels dos ha baixat del tren i segueixen viatjant junts
vint i cinc anys després.
(Joan Isaac, Septembre
2007)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)