El
setmanari francès Le Point va revelar fa uns dies una notícia que ha tingut un
gran ressò arreu del món i ha generat aïrades repulses. Resulta que el flamant
president francès, Emmanuel Macron, s'ha gastat en només tres mesos 26.000
euros en maquillatges i maquilladores. El seu antecessor, François Hollande,
superava fins i tot aquesta suma. Cadascú és lliure de gastar-se els seus
diners en els capricis que desitgi, però jo, si fos francès, em sentiria profundament ofès pel fet que el meu president
es gasti aquesta ingent quantitat de diners, que provenen dels fons públics, en
el narcisista propòsit de millorar el seu aspecte físic. L'ofici de polític
hauria de ser com qualsevol altre: metge, arquitecte, lampista, fuster... però
resulta que no és així. Jugar a aquestes frivolitats quan mig món es mor de
gana i quan els nostres joves somnien en ser només mileuristes em sembla una
ofensa a la intel·ligència dels ciutadans. La metàfora podria arribar a ser
perfecta: la majoria dels polítics juguen a l'engany, a amagar les realitats
més crues, els desequilibris entre les classes benestants i les treballadores.
Mentir i no ensenyar les misèries és el pa de cada dia de l'ofici de polític i
per tant utilitzar el maquillatge per tapar totes les imperfeccions des d'aquest
punt de vista deu ser una despesa indecentment necessària. Què deu passar pel
cap de Macron, perfectament maquillat i amb una imatge immillorable, quan es
passeja per les perifèries descastades de París o Lió? El culte a la imatge
s'ha imposat a la nostra societat moderna, que enalteix els cossos i els
rostres perfectes, però no podem tancar els ulls davant la imatge, dura i
desproveïda d'embellidor maquillatge, de les nostres ciutats plenes de gent que
demanen caritat, que dormen al carrer o als caixers automàtics dels bancs, i
que no es poden rentar la cara amb aigua i sabó. L'expresident de l'Uruguai
José Mujica es rentava cada dia la cara amb aigua clara i sabó, vivia en una
casa humil i va fer de la humilitat la seva arma per captivar el poble uruguaià.
No anava a clíniques cares a Suïssa , sinó que esperava el seu torn pacientment
en el consultori de la seguretat social, i només es vestia elegantment quan
havia de viatjar a alguna cimera política. Segurament només tenia una muda al
seu armari per a aquestes ocasions. Aquesta és l'excepció que confirma la regla
"maquillada". Beneïda excepció desmaquillada...
